“Jo construïa cases; i ara què faré?”

La família de Mahmud Muhammad va desplegar les mantes amb tota la pulcritud possible, ateses les circumstàncies, al terra del vestíbul subterrani que connecta el metro amb l’estació de Keleti. Era al principi, quan l’accés a l’estació estava custodiat per la policia i encara sortien trens cap a l’Europa occidental. En Mahmud, de 33 anys, arquitecte, presenta la seva dona, que intenta controlar els dos fills de la parella –un nen d’un any i una nena de quatre–, la seva mare i la seva germana Imam, de 13 anys. Van marxar tots junts de la seva ciutat, Alep, fa una mica més de dues setmanes. “Alep és una ciutat relativament segura, no és tan perillosa com altres llocs del meu país; teníem bombes un dia, i després potser vint de calma –resumeix–. Però així no es pot viure per sempre. A Síria no hi ha esperança, no hi ha feina, no hi ha possibilitats”, explica.

La família va decidir marxar. Van anar a Turquia, i d’allà es van traslladar amb barca a Grècia, on van desembarcar a l’illa de Kos. El pelegrinatge va prosseguir cap a Salònica, des d’on el grup va aconseguir entrar a Macedònia, i, fent uns trossos a peu i d’altres amb autobús, van arribar a Sèrbia, on amb autobús es van acostar a la frontera hongaresa. “Hi havia molta policia per tot arreu; vam començar a caminar a dos quarts d’onze de la nit, vam travessar la frontera i ens vam ficar pels camps de blat de moro, on costa més que et vegin. Vam córrer, vam córrer... fins que la policia hongaresa ens va detenir”, explica.

Els van identificar i els van agafar les empremtes dactilars, però ells saben que, si aconsegueixen arribar a Alemanya, estar registrats com a peticionaris d’asil a Hongria no tindrà conseqüències per a ells, perquè Alemanya fa amb els sirians una excepció a la regla del tràmit obligat al primer país d’entrada a la UE.

Aixrafia, el barri d’Alep on vivien, ha quedat destruït en un 70%, explica Mahmud Muhammad; casa seva també. “Jo construïa cases, també he fet plànols d’alguns hotels. I ara què faré?”, diu amb tristesa, pressentint que el seu títol d’Arquitectura per la Universitat de Damasc potser no li servirà a Europa. La destinació que busquen és Alemanya. “Tinc un germà a Suècia, que ja té passaport suec, però ens sembla impossible intentar arribar a aquest país”, sospira. Ensenya els bitllets de tren cap a Munic que no van poder fer servir.

Al seu costat a la manta, l’adolescent Imam somriu fins i tot amb els ulls, negríssims. El seu germà gran, que tutela també el seu futur, espera que la nena pugui reprendre els estudis. “A Alep gairebé totes les escoles han deixat de funcionar, es fan servir per allotjar la gent que s’ha quedat sense casa; els nens no van a classe”, explica.