Carn de canó

Assistim indiferents a la decapitació de Síria. Tot el món destrueix el poble sirià, els combatents, els gihadistes, els mercenaris a sou de poders com Qatar i l’Aràbia Saudita. Europa només s’ha commogut amb l’onada de milers de refugiats que anhelen penetrar a les seves fronteres. Els milions de sirians acollits des de fa anys a Turquia, el Líban i Jordània no interessen tant.

Alemanya sempre ha estat el focus més atractiu per als àrabs que fugen de la guerra, de l’ocupació, de la pobresa, els que aspiren a aconseguir l’estatus de refugiats polítics. Suècia, Noruega i Dinamarca també han estat països d’acollida per als orientals.

Avui, la Mediterrània és un mar de cadàvers. “Els terroristes arriben en avions a Turquia –em deia un amic damasquí– i els sirians moren en pasteres”.

Prop del 80% dels refugiats sirians que es dirigeixen a Europa procedeixen de zones molt conflictives, de la zona dominada pels rebels. Surten il·legalment per les fronteres desmantellades, a través de Turquia, amb rumb a Grècia i altres direccions.

Aquests sirians tenen un ni- vell socioeconòmic més elevat que els refugiats als camps del Líban, Jordània i Turquia. Per emprendre el seu èpic viatge a Europa necessiten entre tres i cinc mil dòlars, una important suma per a la majoria de la població.

Des del 2013 Alemanya proporciona, a través de la seva ambaixada a Beirut, un programa d’ajuda. És el més generós, sense comparació amb altres països europeus. Cada any permet acollir 10.000 refugiats. Es tenen en compte les seves qualificacions professionals, els nivells d’educació. És un programa ben organitzat, encara que sigui lenta la burocràcia per obtenir el visat.

Però per acollir-se a aquests ajuts cal sortir de Síria, travessar la frontera amb el Líban i arribar a Beirut, i el govern de Damasc exerceix un estricte control sobre els seus ciutadans. A més, el Líban, davant l’allau de refugiats, ha restringit els permisos d’entrada i milers de persones s’acumulen cada dia a la frontera de Masna. Els refugiats sirians equivalen a gairebé la quarta part de la població, i a aquest col·lectiu cal afegir-hi 300.000 refugiats palestins i una nombrosa població iraquiana.

No és un lloc comú insistir que el Líban, des del principi de la seva història, és un país d’acollida, per exemple dels armenis arribats després del genocidi turc al final de la Primera Guerra Mundial.

Tot i això, la presència dels refugiats sirians no només provoca problemes econòmics, sinó també de seguretat i d’estabilitat política perquè gairebé tots són sunnites, cosa que agreuja l’equilibri precari amb els xiïtes.

Ja hi va haver refugiats sirians que van tornar, convençuts que la seva vida seria més suportable a Síria. Hi ha milions de desplaçats que s’han establert, sobretot a la zona governamental.

La història dels refugiats del Pròxim Orient és patètica. Els palestins, foragitats per la propaganda jueva, encoratjats per les promeses dels governants àrabs que aviat tornarien a casa seva, van ser víctimes de la seva decisió precipitada.

Hi ha refugiats sirians que han lamentat als diaris de Beirut la seva il·lusió de viatjar a Alemanya. De vegades, els refugiats també serveixen de carn de canó per a sòrdides maquinacions polítiques.

“Els terroristes arriben en avions a Turquia i els sirians que fugen moren en pasteres”, em diuen a Damasc