La Vanguardia (Català-1ª edició)
JAINISTES Abans morir que matar
Els jainistes fan gala de passar per aquesta vida sense matar ni un mosquit, per la qual cosa dir que estan en peu de guerra seria, a més d’exagerat, calumniós. Estan, això sí, revoltats, encara que dins dels paràmetres prudents d’una fe antiquíssima, el missatge de la qual ahimsa o noviolència va ser adoptat per Gandhi. El Tribunal Superior de Justícia de Rajasthan es va pronunciar el mes passat contra el santhara o dejuni fins a la mort, que centenars de jainistes adopten cada any per motius religiosos (l’última mort, d’una dona de 83 anys, després de cinquanta dies de dejuni, es va produir aquesta mateixa setmana precisament a Rajasthan).
El mes passat, a instàncies d’un demandant racionalista, un jutge el va equiparar al suïcidi, el simple in-tent del qualés–encara–un delicte a l’Índia. Diverses associacions jainistes hi van recórrer en contra i dilluns passat el Tribunal Suprem va decidir suspendre la prohibició fins a l’examen de totes les al·legacions.
Poc abans, a Uttar Pradesh, deu mil jainistes s’havien rapat el cap com a protesta, mentre que en altres ciutats hi ha hagut manifestacions, no cal dir que pacífiques. L’Índia, laica sobre el paper, ni tan sols té un Codi Civil comú per a les divergències religioses.
A simple vista, res no distingeix un jainista d’un hindú: ni en el físic, ni en la indumentària, ni en la llengua. Tampoc l’exterior dels seus temples, encara que els seus ídols semblin idèntics en la seva rigidesa ultraterrestre: són els tirtankhares, els que ajuden a creuar el gual. No obstant això, aviat es repara en l’absència d’ofrenes alimentàries i de sacerdots que les administrin.
Una altra diferència vistosa és que són temples plens de llibres. No en va són la minoria més alfabetitzada de l’Índia, en un 95%. També la més pròspera, amb el permís dels parsis. Els cinc milions de jainistes –menys d’un 0,5% de la població– asseguren a les arques públiques un percentatge sens dubte de dues xifres. Dominen la borsa i l’edició de premsa.
A més, tard o d’hora, la majoria de diamants del món passen per les seves mans. Una cosa que combinen amb el manteniment d’hospitals per a ocells ferits.
Tot i això, no és or tot el que lluu. Una de les seves dues sectes predica que les dones han d’esperar a reencarnar-se com a homes per salvarse. En aquesta línia, només un 10% de les jainistes treballen, menys fins i tot que les musulmanes. I dir que són vegetarians i abstemis és quedar-se curt, ja que tampoc no mengen cap tubercle, per no danyar cap microorganisme quan s’arrenca.
Al temple de Green Park vam trobar immers en la lectura D.C. Jain, que com molts coreligionaris es dedica a la medicina. Als seus 65 anys, el doctor Jain guarda una estranya semblança amb Caetano Veloso. Com a neuròleg, Jain pot entrar en matisos: “A diferència de l’eutanàsia, en la santhara no hi pot haver abusos, perquè és voluntària, s’expressa públicament i pot ser revocada en qualsevol moment. A més –defensa–, es pren per un nombre limitat de dies i si el malalt es cura [n’evoca un cas] abandona el vot”.
Aquest any el doctor Jain recorda a Delhi tres morts per santhara. Aquesta implica la renúncia a qualsevol aliment. A tot estirar, s’ingereix aigua en una cullereta. Fins a l’extenuació. L’altre nom de la pràc-
Un jutge de l’Índia revolta els seguidors d’una fe antiquíssima en equiparar el dejuni fins a la mort amb el suïcidi UNA MINORIA DE CINC MILIONS Són cultes i pròspers i el seu missatge de no-violència va ser adoptat per Gandhi EN DEFENSA DEL ‘SANTHARA’ “És una decisió personal i es pren només quan un assumeix que la seva vida s’acaba”
tica, sallekhana, significa precisament anar afinant-se o disminuint amb propietat.
“Però no es tracta d’un suïcidi assistit, sinó que és una decisió personal, encara que un guru pugui actuar d’assessor”, raona Jain, assegut al terra del temple. “Es pren només quan un assumeix que la vida s’acaba. Per exemple, quan els pares tenen una malaltia terminal o estan en estat vegetatiu. O quan un arriba a centenari i expressa que vol preparar-se físicament, mentalment i espiritualment per deixar el món en ordre i després de demanar perdó a qui correspongui, continuant així l’exemple d’aquells que, com els monjos, han assolit la moksha o alliberament”.
Pera un es trany el que desconcerta és que es tracta d’un esdeveniment que alegra i enorgulleix la família. No només parents i veïns, sinó també centenars de desconeguts desfilen al costat del llit del moribund per amarar-se de transcendència. Hi ha somriures d’orella a orella que no tenen a veure amb la proximitat de l’herència –com podrien deduir els malpensats– sinó, asseguren, amb la pròxima salvació de l’ànima.
Les fotografies de santhares i fins i tot de processons a la pira crematòria delaten un ambient distès més propi d’un casament que d’una agonia. I, tot i això, el doctor Jain, que ha assistit a moltes, admet que “és físicament dolorosa”, encara que es permetin els calmants.
“Tot i així, no només em sembla una bona pràctica, sinó que crec que s’hauria de promoure. Jo mateix voldria adoptar-la”, afirma aquest metge a punt de jubilar-se. “Perquè no és autodestructiva, sinó cordial, perquè dóna pau i disciplina a la ment”.
En un to més distès, el doctor explica el secret de l’èxit econòmic jainista: “Ens va bé perquè la nostra ment és estable. I si un està en pau, no té por”. I, de manera més convincent, el secret per sobreviure en l’entorn indi, on la malària o el dengue són endèmics, sense donar cap manotada. “Com veus –acaba d’impedir que s’alimenti un nadó dins del recinte–, practiquem una higiene extrema. És l’única manera de mantenir les nostres cases, clíniques o temples lliures de paneroles o rates, a les quals no podem causar cap mal. A tot estirar, utilitzem repel·lent de mosquits”.
Els monjos de la secta vestida de blanc, els svetambares –encara que la del temple en qüestió és digambara–, són reconeixibles perquè porten màscares de cirurgià, per no destruir cap microorganisme quan parlen.
Encara que ningú no dubta de l’altura de mires dels principis jainistes, és igualment indubtable que la realitat arran de terra no sempre és igual d’edificant. El respecte per la vida dels jainistes, escrupolós quan no ostentós, no els fa immunes a l’avortament selectiu de nenes, com demostra la baixíssima proporció de nenes jainistes de menys de sis anys, molt inferior a la de la resta de religions, excepte la sikh.
Els jainistes, malgrat les seves exhibicions de desinterès, també segueixen el costum del dot. I la paraula tabú, que mai no apareix quan es parla de santhara entre aquesta gent tan austera com dotada per als negocis, és herència. Després d’una hora i quart d’espera, a causa de la meditació, ens condueixen a les golfes del temple, al costat de mitja dotzena de fidels, per trobar l’acharia (monjo) Sobhagya Sagar Maharaj, Muni Raj per als seus adeptes. Salta a la vista que pertany a la secta digambara perquè va completament nu. No només al temple que ara l’acull, sinó a tot arreu i a tota hora, d’ençà que es va convertir en monjo. També en les seves peregrinacions per l’Índia, obligatòriament a peu, encara que es tracti de mil o dos mil quilòmetres. “Sempre en grup, perquè acostuma a estar prohibit”,
CONTRADICTORIS El seu respecte extrem per la vida no els fa immunes a l’avortament selectiu de nenes
aclareix. Muni Raj també camina a pèl per la gran ciutat, tant a l’estiu com a l’hivern, quan la temperatura baixa fins als tres graus. Ho fa amb la seva petita cort de deixebles –en dos casos, monges, que van vestides.
Les seves úniques possessions són dues, una escombreta de plomes de paó, per apartar les formigues al seu pas, i un bol de fusta, tot i que s’interessa pel preu de la meva càmera. El monjo jainista –del qual s’espera que s’arrenqui els pèls regularment per mortificar-se– s’asseu amb les cames creuades i aclareix les condicions prèvies per al santhara. “N’hi ha tres. Ha de ser un pacient terminal; o una persona absolutament convençuda que així eleva el seu esperit; o s’ha de donar una situació extrema, per exemple un bombardeig”. Quan se li assenyala l’aparent contradicció que qui
evita sacrificar un microorganisme pugui sacrificar-se a si mateix, no es dóna per vençut: “No es pot equiparar a matar. És un estat de preparació”.
Muni Raj, que encara té uns 30 anys, té com a deixeble un ancià de 79 anys. El mestre parla per ell: “Suvimal era comerciant de teixits a Indore. Fa vuit anys ho va deixar tot i ara està al segon estadi. Els que estan en el primer, com aquell –assenyala un home d’uns 50, de rostre igualment beatífic–, limiten la seva disciplina a coses com ara fer un sol àpat al dia”. Suvimal és ja al segon estadi i per això, després de tota una vida venent peces de roba, va en tapall.
L’aprenentatge consisteix a “deslliurar-se de lligaments i sentiments”, segons el guru, que ho explica d’una manera gràfica. “Alguna vegada, l’antiga família de Suvimal ha vingut fins aquí per veure’l, però ell els ha parlat com si no els conegués, perquè per a ell ja no són la seva esposa i els seus fills”. Lluny ja de la seva vida d’acumulació, Suvimal somriu a penes, com si ja gairebé res nol’afectés. Cada dia una mica mésa prop del seu somni d’arribar a no tenir res i vagar nu per la interminable plana índia, acompanyat només pel respecte i les almoines de la seva comunitat. “Els monjos digambares anem nus perquè així arribem al món i així ens n’hem d’anar, perquè en la mort tampoc no ens emportem res”, exposa Muni Raj.
Encara que el jainisme venera vint-i-quatre tirthankares, només està provada la historicitat de l’últim, Mahavir (segons alguns, també del penúltim), un contemporani de Buda, producte de la mateixa cultura. Hi ha hindús a qui els agradaria veure en els jainistes una casta més de l’hinduisme –el seu perfil laboral es confon amb el dels banies, la casta comercial arrelada a Rajasthan i Gujarat. Només l’any passat el Govern indi va fer el pas de declarar el jainisme com una religió diferent a tots els efectes, atenent una demanda històrica.
En qualsevol cas, els jainistes potser han arribat més lluny que altres a l’Índia perquè als seus ídols no els demanen res. No són déus i no dispensen favors, només donen exemple de temperància. I els seus seguidors ara només demanen no haver de demanar permís per morir. I tancar el cercle.