La Vanguardia (Català-1ª edició)
La carta de navegació de Mas
Un cop acabada l’entrevista amb el director de La Vanguardia, la mirada d’Artur Mas topa amb una fotografia de John F. Kennedy al despatx de Màrius Carol i no pot resistir-se a recitar, en anglès i d’una tirada, l’inici del discurs de presa de possessió que va pronunciar l’infortunat president nord-americà –de qui es declara gran admirador– el 20 de gener de 1961. “Celebrem avui, no la victòria d’un partit, sinó un acte de llibertat que significa una renovació alhora que un canvi...” Aquesta perla de l’oratòria que va contribuir a fer créixer la llegenda política de Kennedy és un compromís amb metes nobles que, tot i això, la història s’ha encarregat d’enterbolir. Es tracta d’aquell discurs conegut per un paràgraf reproduït al cementiri d’Arlington: “Així doncs, compatriotes, pregunteu-vos, no què pot fer el vostre país per vosaltres, pregunteu-vos què podeu fer vosaltres pel vostre país”. En aquestes setmanes crítiques, el president Mas s’intueix que es debat entre dos sentiments ambivalents: d’una banda, amarat per l’emoció de protagonitzar un moment transcendent, de l’altra, turmentat pel desassossec davant el futur desconegut.
Amb les eleccions catalanes convertides en un peculiar plebiscit, Mas ha apujat l’aposta al tot o res. El president està embarcat en una cursa farcida d’obstacles. Com Phileas Fogg, que entossudit a arribar a Liverpool, va cremant tota la fusta del vapor Enriqueta. Primer els mobles, després les cabines, després els pals... tot al fogó en un furor imparable, fins que queda el vaixell ras. El flegmàtic viatger anglès va aconseguir el seu propòsit, com tots sabem, però el final d’aquesta altra història encara s’ha d’escriure. I el 27-S en serà probablement només la primera part. Convergència ha anat rebaixant el llistó de la victòria sense fer gaire soroll. Ja no és necessari que la llista conjunta Junts pel Sí aconsegueixi la majoria absoluta. N’hi ha prou amb assolir aquesta meta sumant-hi la CUP. I tampoc no és imprescindible una majoria de vots per continuar endavant, per més plebiscitàries que siguin. La nit electoral Mas podrà dir que ha guanyat les eleccions i el succedani de referèndum, fins i tot encara que la suma d’escons del bloc independentista minvés respecte a l’escenari actual. L’aposta és elevada, però el president, tanmateix, s’ha guar-
A Mas li convé que Pedro Sánchez arribi a la Moncloa i necessiti Podem per obrir el cadenat de la Constitució
dat diversos asos a la màniga.
Superar el 27-S és condició necessària per a Mas, però la veritable cursa començarà després. La següent prova, les eleccions generals, són decisives. A Mas li cal reeditar la llista conjunta per la independència i repetir una victòria. Però a més li convé que Pedro Sánchez arribi a la Moncloa i necessiti el suport de Podem. Sembla que només així es podrà obrir prou el cadenat de la Constitució per provocar un canvi. Quina paradoxa seria que forces que poden actuar de fre a l’independentisme el 27-S com ara Catalunya Sí que es Pot, puguin tenir la clau que trenqui el quietisme tenaç de Madrid.
Fins a les generals, la carta de navegació de Mas, si continua com a president, preveu governar amb ERC, al ritme del bloc polític i social favorable a la independència. Com més retardi Rajoy les eleccions, més agre serà el xoc institucional. Cada moviment de Mas provocarà una reacció furibunda del Govern del PP, i això ens porta a una altra paradoxa: el progrés de Mas en els seus plans proporciona llenya a la caldera electoral de Rajoy.
Serà després de les generals quan veurem les seves veritables intencions, sense estar ja subjectes a interessos electoralistes.
Malgrat la devoció per Kennedy, el president admet que li agrada més referir-se a Churchill i cal reconèixer que les citacions del polièdric personatge sempre llueixen magnífiques en el relat de qualsevol governant. Churchill deia que “el polític ha de ser capaç de predir el que passarà demà, el mes vinent i l’any que ve; i d’explicar després per què va ser que no va passar el que ell va predir”. Ni el més lúcid dels polítics s’atreviria ara a exercir d’oracle. A més, ja se sap que Churchill va guanyar la guerra però va perdre les eleccions. Mas pot guanyar les eleccions, però la pau encara és lluny.