La Vanguardia (Català-1ª edició)
Els reflexos de Felipe González
Felipe González s’ha convertit en un personatge de Gabriel García Márquez. És terrenal i oceànic. Homero Rey. Potser és el nom que li hauria posat el mític escriptor colombià, amic seu, recuperant un personatge de la Martinica, ressituat a Ginebra, que apareix al conte Buen viaje, señor presidente, escrit el 1979.
La cita és a les onze del matí en un despatx del centre de Madrid que l’expresident comparteix amb altres professionals. Un vell i elegant ascensor amb banquet de fusta. Tot just traspassada la porta, a la paret del vestíbul, un Tàpies amb la marca d’uns dits en vermell. Les quatre barres. Mitologies dels anys setanta, quan els referents catalans triomfaven a Madrid. Comencem bé.
González és terrenal. Apareix amb les ulleres de sol encara posades. Antifaç negre, cabells blancs i un rostre intensament bronzejat. Estampa de cabdill sud-americà. Ve de la casa que té a Extremadura i, mentre ens acomodem a la sala on tindrà lloc l’entrevista, recordo un esmolat comentari de Mario Soares, que vaig llegir una vegada a Lisboa mentre fullejava llibres a la casa Bertrand, vella libreria del Chiado: “Felipe González és un líder polític molt intel·ligent, presoner d’una estranya malenconia rural que li provoca moments d’intens entotsolament”. Soares i González, els dos homes escollits per Willy Brand, Olof Palme i François Mitterrand perquè la socialdemocràcia conduís l’estrena de la democràcia en el desgraciat solar ibèric sense risc comunista, no es van avenir mai del tot. Soares és un gall portuguès. González és Homero Rey.
Ha escoltat al matí Pablo Iglesias a la ràdio i comença a parlar amb la seva característica mirada de gat, que avisa de la imminència d’una urpada. Fa ulls de xinès i, zas!, Pablito Iglesias es converteix en el Piuet en mans del gat Silvestre. Comenta: “És interessant veure com als emergents, a mesura que es van assentant en les seves posicions de govern, els costa de prendre decisions difícils. Hi comença a haver alguna anècdota divertida als ajuntaments”. És terrenal, González. Sap en cada moment on són i com es mouen els seus competidors.
És oceànic. Parla amb la cadència de l’Atlàntic a la costa Carib. Sense parar. Sense parar. Sense parar. Primer, onades manses i ondulades. Una tarda assolellada a Cartagena de Indias. Després, el mar es va embravint i en un cert moment torna a aclucar la mirada i, zas!, peça al sarró: Piulet, Aznar, Mas, o algun company de partit. En aquest últim cas, quan es tracta d’algú del PSOE, la mirada del gat caçador es torna persa.
Costa d’intercalar les preguntes. Podries estar escoltant-lo durant hores i hores. Va i ve pels oceans i aquest any diuen que els corrents d’el Niño seran intensos. L’altre dia els diaris publicaven una foto de satèl·lit del Pacífic, amb molts remolins. Tres grans espirals blanques sobre un intens fons blau. Les eleccions catalanes del setembre, les eleccions generals del desembre i el que vindrà després.
Parla oceànic, González, i no és fàcil de resumir. Hi ha retalls de l’entrevista que no van aparèixer ahir a La Vanguardia per falta d’espai. Retalls laterals i alguna urpada de gat. No li agrada que li
El PP vol convertir el PSOE en el seu escolà davant la qüestió catalana; per això González corregeix
parlin d’Escòcia per justificar l’actual estratègia del sobiranisme català. “A Escòcia es va pactar i es va complir la llei, a partir d’un ordre constitucional molt diferent al nostre. Aquí s’està proposant la ruptura de les regles del joc. L’incompli- ment de la llei. Posats a buscar exemples, podríem recordar que la Confederació del Sud era secessionista i que el gran propòsit de Lincoln va ser respectar i fer complir la Constitució”.
Quan li pregunto per Jordi Pujol, canvia de registre. Frena. Es conté. Queda clar que no vol ferir-lo i deixa anar una de les seves frases estil anys vuitanta: “No em posaré dret sobre qui ha caigut, per semblar més alt”. Esmento Pasqual Maragall i també vol contenir-se, però el gat persa s’escapa per sota la taula, fa un salt i entra a la màquina enregistradora: “No sé si en Pasqual va llegir bé l’Estatut”. Res més.
Terrenal i oceànic, González conserva els reflexos. Sap que, fa una setmana, es va equivocar amb l’analogia entre l’independentisme català i “l’aventura alemanya i italiana dels anys trenta”. I ha volgut corregir. A la primera epístola als catalans, el gat persa mossegava com si fos aquell ferotge marsupial de l’illa de Tasmània. Diumenge passat va ferir molts catalans pactistes i moderats. González ho sap i corregeix. Però insisteix que la pluralitat catalana s’ha empetitit “dramàticament”. Vol fixar un missatge. Pluralitat en perill. Respecte a la llei. Un missatge de rigor i severitat, que va espatllar greument la referència al feixisme i que aquesta setmana el PP ha posat en ridícul anunciant la reforma del Tribunal Constitucional sense consultar Pedro Sánchez. Un PSOE dur amb Catalunya i escolanet del PP? Desastre electoral segur.
“Vostè estaria d’acord que, bé per la via d’una reforma àmplia de la Constitució, bé per la via que suggereix Herrero de Miñón d’una nova disposició addicional, hi hagués un reconeixement explícit de la identitat nacional de Catalunya?
“Absolutament... absolutament. És que no en tinc el més mínim dubte...”
Oceànic, terrenal i amb reflexos.