La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’últim ambaixador
Trobada a Viena la tomba perduda de Francesc de Berardo, diplomàtic català davant la cort de l’emperador Carles en el tram final de la guerra de Successió
Viena no és avui la seu de la cort del sacre imperi romanogermànic ni tampoc Catalunya hi té un ambaixador. Però el va tenir fins al 1714, any de la capitulació de Barcelona davant els exèrcits borbònics en la guerra de Successió. I es dóna el cas que a partir del 10 de setembre la Generalitat inaugurarà una delegació a la capital austríaca, una de les ambaixades a l’empara de la llei catalana d’Acció Exterior que el Govern central ha recorregut davant el Tribunal Constitucional.
L’últim ambaixador dels catalans davant la cort imperial vienesa es deia Francesc de Berardo i Espuny, era marquès, i va exercir la seva tasca just quan es va produir el gir en el tauler europeu que va decidir el final de la contesa entre els partidaris del borbó Felip V i els de l’arxiduc Carles. L’austríac, aspirant al tron hispànic avalat per la Corona d’Aragó, Anglaterra, Holanda i Portugal, va abandonar Catalunya després de sis anys de guerra quan va morir el seu germà, Josep I, el 17 d’abril del 1711, per succeir-lo en la dignitat imperial. I Viena, la seva capital, es va convertir en la seu de l’exili austriacista català quan tot es va ensorrar.
Francesc de Berardo, de qui es desconeix la data de naixement, va morir l’11 de desembre del 1714 enfonsat en una greu depressió. Va ser dos mesos després que els seus fills, Antoni i Ramon Berardo i Morera, militars austriacistes, morissin en l’assalt final a Barcelona. Les restes de tots dos són a Santa Maria del Pi.
Berardo descendia d’una família de comerciants florentina i pisana establerta a Gènova al segle XVII, naturalitzada catalana i emparentada amb els Peguera. A Gènova va ser on els representants dels sectors contraris a Felip V es van aliar amb Anglaterra, el 1705. I una filla de Francesc, Maria, era cunyada d’An- toni Peguera, que, amb Domènec Parera, va negociar el pacte bilateral en suport de l’arxiduc amb el plenipotenciari de la reina Ana d’Anglaterra, Milton Crowe.
Entre el 1712 i el 1714, Francesc de Berardo va ser el representant davant l’emperador dels excel·lentíssims Tres Comuns, institució que coordinava en la defensa de Barcelona la Diputació del General, el Consell de Cent i el Braç Militar. Les seves cartes i informes es con- serven a l’Arxiu Històric Municipal de Barcelona. I se sabia que havia mort a l’exili a Viena, però no se sabia on va ser sepultat. La descoberta de la tomba es va produir de manera fortuïta fa poques setmanes i en el context dels preparatius per a la inauguració de la flamant delegació de la Generalitat a Viena. Per la qual cosa l’obertura de la seu, la vigília de la Diada de l’Onze de Setembre, es revestirà d’un alt contingut simbòlic.
La tomba de l’ambaixador es troba a la cripta de l’Alserkirche, antiga església dels trinitaris descalços, un autèntic pantéo de l’exili austriciasta català. Amb el desaparegut cementiri imperial de Montserrat i el complex monàstic dels minorites, del qual només es conserva la façana, així com l’hospital dels Espanyols –actualment, seminari arxidiocesà amb una església dedicada a la Mercè, patrona de Barcelona–, l’Alserkirche va ser un dels espais de referència dels catalans exiliats arran de la desfeta.
El temps pràcticament ha esborrat la inscripció de la làpida número 18 de la cripta, on reposen les restes de De Berardo, com tants altres prohoms de l’austriacisme hispànic i les seves famílies. El mes d’agost passat, però, el director general d’Afers Multilaterals del Govern català, Manuel Manonelles, interessat per trobar les restes dels germans Desvalls, uns altres destacats protagonistes de la resistència austriacista, va poder identificar la tomba del darrer ambaixador. Va ser gràcies a un document arxivat a la parròquia i la col·laboració dels pares franciscans que la regeixen. El text numera les làpides del recinte i reprodueix les inscripcions que hi figuren. En la corresponent a Francesc de Berardo s’explicita en llatí la condició de “Principatus Catalonio Legatus” (ambaixador del Principat de Catalunya) així com els seus títols nobiliaris: “Marchio de Montnegre” i “Grandis Hispania” (Marquès de Montnegre i Gran d’Espanya), concedits per l’emperador (i rei) Carles.
De Berardo no està sol a la cripta. A l’Alserkirche també hi ha les despulles de Miquel de Ramon i Tort, Feldmarshall Liutenant (Tinent Mariscal) de l’imperi , o de Francesc Nebot, membre d’una destacada família austriacista. I amb ells, grans aristòcrates catalans i valencians com Josep Folch de Cardona, camarlenc de l’emperadriu Isabel Cristina i príncep imperial de Cardona; els comtes d’Erill, Antoni Roger i Maria Teresa, o el marquès de la Noguera, Josep de Coloma i Borja.
També hi van rebre sepultura austriacistes castellans, com Diego Hurtado de Mendoza, que va ser virrei de Catalunya i va representar l’emperador i els interessos catalans en les negociacions d’Utrecht el 1713. Aquests tractats, continuats pels de Rastatt i Baden, van decidir el nou equilibri europeu després de la promoció imperial de l’arxiduc i l’abandonament dels catalans per part d’Anglaterra i van sentenciar el destí del Principat en el concert dels emergents Estats-nació del vell continent, entre els quals, l’espanyol.
Poc hi va poder fer De Berardo amb les gestions davant els aliats perquè impedissin l’inevitable: l’abolició de les constitucions i del sistema institucional català per “dret de conquesta”. Igualment infructuoses van ser les gestions dels ambaixadors a Londres, Pau Ignasi de Dalmases, i a l’Haia, Felip Ferran i de Sacirera. Tres segles després a Viena ja no hi ha emperador ni ambaixador català, encara que els austríacs són alguna cosa més que bons veïns de la senyora Merkel.
La cripta de l’Alserkirche és un autèntic panteó de l’exili austriacista català del 1714