I qui et fa fora d’un cinema?

Per un instant, vaig arribar a témer que algun dels quatre espectadors –dues parelles– alcés la veu i digués: –Al cinema es ve a veure la pel·lícula! Naturalment, anem al cinema a veure una pel·lícula que un podria veure a casa però sense la màgia de la sala fosca, la pantalla gegant i aquella atmosfera que envolta i et fa perdre de vista el món (i les maneres).

Una amiga antitaurina i jo havíem comprat entrades per veure una pel·lícula de culte. Un geni (Tati) deixa una obra mestra, el progrés la remasteritza (o el que sigui) i quatre cinèfils –perquè eren quatre, nosaltres a part– se submergeixen en la litúrgia del setè art, però, en un moment donat, ella estava donant l’esquena a la pantalla i jo començava a preocupar-me pel grinyol i el sobrepès de la meva butaca, potser la mateixa –els Verdi tenen un pòsit entranyable, entre ronyós i vintage– que ocupava de petit amb un llonguet de sobrassada. –Ens faran fora... Això vaig dir. Esclar que, qui et fa fora avui d’un cinema? Vaig comprendre que era una frase pròpia d’un carrossa que encara tem l’aparició retrospectiva d’un I a sobre l’acomodador –el que en la meva imaginació ens feia fora– no s’hauria cregut el “jo no he sigut!” acomodador que, llanterna en mà, hauria vociferat: –No li fa vergonya? Al carrer! I segur que se m’hauria adreçat a mi i no a ella, com si aquestes coses només poguessin començar, continuar i acabar per iniciativa i culpa de l’home.

Calia, doncs, sortir-ne airós i prosseguir el que havíem començat. Al cap i a la fi, vaig ser jo qui va triar butaques de rereguarda a la sala 1 dels Verdi. A més, la meva amiga està en aquella edat salvatge a la qual certes revistes femenines animen: “Deu llocs de Barcelona (o Santa Coloma de Farners) per fer l’amor sense ser vistos” i reportatges d’aquest pal els titulars del quals fan feredat als homes –als homes com jo– perquè exigeixen un sexe propi del circ i, sobretot, sense objeccions. Pobre de tu si ets dels que deixen anar “i si ens en anem al cotxe?”! És l’emoció, estúpid... (dic jo.) La por de ser considerat un pusil·lànime exigeix molt, tot per tal d’estar a l’altura de la modernitat sexual femenina, tan desinhibida. Vaig explicar la sessió a dos amics de confiança, disposat a rebre alguna mostra d’admiració o un “explica, explica!” propi de copes entre goril·les.

–Jo també ho vaig fer fa poc en un cinema, però estàvem sols.

Va ser en un cinema més modern, més comercial, més multisales. El curiós és que l’amic tampoc no ho va explicar amb fanfarroneria masclista, del tipus a veure qui la té més llarga, sinó amb el discret orgull del deure complert: –Va començar ella... què hi podia fer? Lluny d’enfilar-nos a un arbre i emular King Kong, ens vam sentir víctimes –i beneficiaris– dels temps. –I per què creus que duia faldilla? Això em van deixar anar quan en evocar l’episodi vaig revindicar –havia triat jo la fila– la iniciativa. I el pitjor és que l’acomodador –el que en la meva imaginació ens feia fora– no s’hauria cregut el meu “jo no he sigut!”