Vergonya d’inhumanitat

Al’estiu són habituals les fotos de platja, perquè esdevenen protagonistes de les vacances de molts. Aquest any, però, la foto de platja que serà recordada per sempre no és una foto ni feliç, ni alegre, ni de festa. Tampoc d’una imatge de devastació, que de vegades es dóna, per tempesta. És cert que és una foto que emana pau dins de la horrible tragèdia que representa. Això encara li dóna més força per esborronarnos l’ànima i fer-nos prendre consciència de la vergonya d’inhumanitat que taca ja fa dies les institucions europees.

Aquest ha estat un estiu de viatges, com tants altres; però ha estat especialment un estiu de viatges oposats. D’una banda els de les vacances, volguts, somiats i fruïts, de vegades amb algun entrebanc però sense res que no es pugui solucionar –per a la majoria– en arribar a casa. De l’altra el de les migracions econòmiques i polítiques en els que també hi ha somnis i voluntats; però que no són pas viatges de plaer, còmodes i assegurats amb les garanties normals, que no són pas infal·libles però sí, habitualment, prou efectives. Aquests darrers, en molts casos acaben també en una platja, potser fins i tot la mateixa a la qual arriben els primers en ser una bona destinació turística; ara bé, en circumstàncies ben diferents, prou terribles, de les quals la incertesa és la més petita.

No sé escriure sobre criatures mortes perquè la pena que em tenalla el cor m’emboira la raó, però cal fer-ho perquè passa. D’habitual –per sort les menys– per causes naturals, accidents i malalties; i, de manera extraordinària, pel tipus de món que tenim. Passa ja fa dies, molts dies, a moltes bandes; ara a les aigües del Mediterrani, perquè hem perdut la capacitat d’entendre l’altre, de posar-nos en la seva pell i d’ajudar-lo quan ho necessita.

Potser els sorprendrà, però em va fer més mal veure com treien morta del mar la mare de l’Ailan que la imatge del cos del nen a la platja. Perquè per a ell em queda encara l’esperança que no hagi patit; era petit i els pares protegim els fills tant com podem, més encara de les circumstàncies adverses que els envolten. Però aquesta mare no va deixar de patir –el que no puc ni imaginar– abans de morir, durant anys: perquè tenia dos fills i venia d’un país en guerra i, escapant de la mort, la va trobar, en no tenir ningú que li donés la mà a l’altra banda.