El partit de la teva vida (I)

S’acosta el gran dia, i alguns encara no ho tenen clar. Per als qui estan enamorats és fàcil. Donaran el “sí, ho vull” més o manco nerviosos, però il·lusionats i convençuts. Per als qui saben el que no volen també és senzill, votaran com solien fer-ho: en contra. Que parlin ara o callin per sempre. Però, què passa amb aquells que estan marejats de tant sacseig electoralista i no senten cap mena d’atracció per cap de les opcions? Els que tenen la impressió que ningú no s’ha fixat en ells, ni ha intentat seduirlos com cal. Des de la frivolitat més absoluta, intentaré que el 27 de setembre també puguin casar-se amb un bon partit. Compararé cadascun d’ells amb un tipus d’home (la qual cosa no significa que els seus simpatitzants o dirigents siguin així).

Catalunya Sí que es Pot. És el típic que et demana què vols fer i on vols anar abans de cada cita. Per respecte, és clar, per adaptar-se a tu i que estiguis a gust. Però també per eludir tota responsabilitat en el cas que la decisió no sigui la més encertada, i acabeu en un restaurant buit perquè va passar Per als enamorats és fàcil; donaran el “sí, ho vull” més o manco nerviosos, però il·lusionats i convençuts de moda fa tres anys (que és el que sol passar quan aconsegueixes excepcionalment que sigui ell qui triï). No suporta decebre’t, i encara menys que el culpis o el renyis; en aquestes situacions, es queda mirant-te molt pàl·lid, com si fossis boja, la qual cosa encara et posa més nerviosa. Va trigar tres setmanes a fer-te el primer petó, unes altres sis a ficar-te mà, i encara espera que et desvesteixis tu mateixa perquè creu que, si ho fa ell, t’ofendrà. Et pregunta cent mil milions de vegades si estàs bé o hauríeu de canviar de postura. I, d’acord, reconeix-ho, sovint fingeixes perquè acabi, mentre penses: “Va, cari, que tu pots. Podem!”. No se suposava que tenia una mica més d’iniciativa?

PSC. Tu te’n recordes, d’aquell al·lot que li agradava tant als teus pares, un ben plantat amb idees brillants que coneixia un munt de gent estimulant? Et presentava actors famosos, que eren molt trempats i madrilenys i cantaven Serrat en català, i també escriptors dels quals n’havies llegit tots els articles, i dissenyadors i arquitectes. ¿Te’n recordes, dels horabaixes que passàveu fent copes i després sortíeu fins que es feia de dia perquè els bars no tancaven mai, i les escultures que vèieu per la ciutat les havia fet un amic seu, o un altre, per a les olimpíades? Era molt atent amb tothom, i educat, i gens embafador, i tolerant, i en teoria molt radical contra la societat de consum. ¿Te’n recordes, de la seva casa a Cadaqués i que li agradava esmorzar a Nou Barris i que t’encantava la seva manera de vestir i que us passàveu hores xerrant de política? Sí, el de la Vespa que et besava tan bé. Te’n recordes? Ja. Jo tampoc.

Retallades Zero-Els Verds. Hi ha un noi a qui li agrades, però no ho sabràs mai, perquè mai de la vida no et fixaràs en ell. (Continuarà).