La Vanguardia (Català-1ª edició)
Les cartes del Govern
La vicepresidenta Sáenz de Santamaría es va mostrar segura dilluns passat en afirmar a la cadena Ser –la vaig escoltar a l’estudi– que el Govern tenia “una estratègia per als catalans, però no per als independentistes” perquè qualsevol concessió a ells juga en política com les “metes volants” en el ciclisme. Des d’una decisió, ara definitiva, de no concedir ni un centímetre de terreny al secessionisme de la llista unitària, l’Executiu de Rajoy ha tret l’artilleria obrint foc granejat després d’una legislatura quietista tret de les impugnacions judicials que, a la fi, no han impedit que el procés sobiranista hagi avançat a grans gambades.
L’essencial del 27-S per al Gabinet de Rajoy es remet a la seva repercussió sobre les eleccions generals del mes de desembre perquè el fracàs de Junts pel Sí seria, amb la millora economicosocial, el trofeu més suggestiu per presentar-lo davant una afició electoral decaiguda i decebuda. A Catalunya es dirimeix el dia 27 la sort electoral del PP a les generals. Tard, però els seus estrategs sembla que ho han comprès. Fins i tot el seu president, hiperactiu l’agost passat, s’ha autodefinit com “el rei de les rodes de premsa” passant, segons algun castís, de “plasma a plom”. El procés català ha acabat per motivar-lo tant o més que la macroeconomia.
Rajoy ha interioritzat que ell –i només ell– ha de substituir amb la seva activitat i presències la manca de mesures de refresc al PP i al Govern després de la caiguda de les seves llistes el 24 de maig passat. I Catalunya, en aquesta estratègia, és decisiva, no només per la naturalesa de l’assumpte que es ventila –la precarietat de la integritat territorial de l’Estat– sinó perquè, a més, aquesta és una qüestió de la màxima sensibilitat per a la dreta espanyola. Encara que Felipe González (i Alfonso Guerra) hagi trencat amb la seva carta “A los catalanes” el monopoli popular del discurs terminant i la semàntica rotunda, encara que amb una substancial matisació ahir a La Vanguardia, bona part de la dreta espanyola retreu al president del Govern que no hagi encarrilat i aturat la deriva separatista de Mas i Junqueras i que els seus comportaments davant els punts decisius del procés sobiranista s’hagin assemblat més als de l’esquerra col·laboradora històricament amb els nacionalismes que als propis dels lí- Els estrategs del PP ja han entès que la seva sort a les generals es dirimeix el 27-S ders de la seva identitat ideològica (Aznar en el record).
La designació de García Albiol com a candidat popular el 27-S s’inscriu en la lògica de la decisió estratègica adoptada: màxima duresa en encarar aquelles setmanes crucials transmetent a l’electorat la determinació que abans va trobar a faltar des de la Moncloa. Caldrà interpretar la mobilitat internacional de Rajoy –aquella setmana amb Merkel i Cameron– que provarà d’acumular suports forans i domèstics –empresarials i intel·lectuals– que impactin en una ciutadania que, segons les enquestes, no estaria tan confiada com creuen els independentistes en les bondats de la ruptura de Catalunya amb Espanya. La visibilitat màxima dels casos de corrupció de CDC és a l’arsenal preelectoral del PP com s’ha pogut comprovar, aprofitant, en els escorcolls policials a les seus de la Fundació de CDC per denúncia d’ERC.
Una de les mesures estrella del preàmbul electoral del 27-S ha estat la proposició de llei del grup parlamentari popular per dotar el Tribunal Constitucional de facultats d’execució de les seves pròpies sentències que –i aquesta és una realitat objectivable– Mas i els seus aliats han incomplert, situació que s’ha agreujat per la paralització de fet –no de dret– de la tramitació de la querella contra el president de la Generalitat per diversos presumptes delictes comesos a propòsit de la convocatòria del 9-N. El Govern i el PP volen demostrar, al límit de la legislatura, sense guardar les maneres, que utilitzen l’eficàcia de la majoria absoluta al servei de l’Estat i de les seves pròpies possibilitats electorals sense que ni a aquell ni a aquest els importi gaire la denúncia coral de l’oposició a una mesura legislativa extemporània que comporta, segons la meva opinió, molts més retrets polítics que jurídics.
El 27-S n’acumula, en les seves polièdriques facetes, una més d’essencial importància: els comicis catalans seran un avançament de les generals perquè, a més de provar la (no) política del Govern a Catalunya, auscultaran Ciutadans i radiografiaran l’equilibri de les forces de l’esquerra que va de Catalunya Sí que es Pot al PSC. El Govern jugarà totes les cartes i ho farà a fons, fins al punt de permetre la banalitat de García Albiol quan afirma que “aquesta broma s’acabarà”. Xoc de trens? Per descomptat. Ja s’està produint i el sinistre s’augura encara de proporcions més grosses.