Un fantasma recorre Europa

AAnglaterra, el primer ministre Cameron, marcant paquet de dur, vol traslladar als propietaris d’habitatges les funcions de policia exigint-los que facin fora els que no tinguin papers sota amenaça de cinc anys de presó. Pregunta: podran utilitzar armes o la força amb els que s’hi neguin? A la banda francesa, on cada dia arriben de mitjana 150 persones disposades a intentar creuar el canal, s’assegura amb veu rotunda que es faran fora “tots els il·legals”. Pregunta: a on els faran fora exactament?

Aquest ha estat l’estiu de la immigració i de les declaracions estúpides al respecte. O del migrant, per ser més políticament correcte: aquells que busquen un destí millor o fugen de la guerra, la fam i la misèria. Normalment de sud a nord i d’est a oest. Vam començar les calors amb la crisi dels manters, majoritàriament homes subsaharians al servei de les màfies, amb un mort com a detonant. Després van ser els milers i milers que s’amuntegaven i són encara a Calais intentant arribar com sigui a la Gran Bretanya: assaltant trens, camions i el que calgui per arribar a la terra promesa del fish and chips.

Però la crisi de Calais ha estat només el primer acte del drama que s’està vivint des Aquest ha estat l’estiu de la immigració i de les declaracions estúpides al respecte de fa setmanes a les fronteres orientals europees. Per terra i per mar milers i milers de persones, homes, dones, nens i gent gran, es precipiten sobre el continent per fugir de l’horror, la fam, la tortura i la guerra. Els 71 morts asfixiats dins un camió o el cos del nen de tres anys bressolat per les ones en una platja turca són només dues dramàtiques instantànies d’aquest desastre sense precedents. Quantes més n’hi deu haver sense testimonis?

I, de nou, sense gaires respostes governamentals que estiguin a l’altura de la magnitud d’aquesta onada imparable. Des dels populismes més barats, com el demostrat pel xenòfob govern hongarès, a propostes que busquen tranquil·litzar però que preocupen per la seva simplicitat. Dir que es marcaran noves quotes perquè cada país de la Unió Europea aculli un nombre concret de refugiats, alliberant Grècia i Itàlia de la càrrega principal, no té cap mena de sentit. En un continent on no hi ha fronteres, algú em pot explicar com s’aconseguirà que els de la quota local no marxin amunt i avall allà on els interessi? Mariano Rajoy dient davant Angela Merkel que potser sí que Espanya acollirà algun més dels que li pertoquen i assegurant que “aquest és un procés molt complicat i cal que l’endrecem entre tots” és un brindis al sol. És clar que per a ximpleria, la que va afegir tot seguit la cancellera alemanya: “Els que no tinguin dret a quedar-se, hauran de tornar als seus països d’origen”. Com si hi hagués possibilitats reals de retornar ningú a Síria o a l’Iraq, per posar només dos exemples.

Un fantasma recorre Europa i fa estremir tothom. És el fantasma del passat, quan decisions preses alegrement com ara la invasió d’Iraq o la manca d’intervenció a Síria obrien la caixa dels trons. O conseqüència de la permissivitat amb governs islàmics amb tendència a repartir amb una mà petrodòlars a sectes integristes mentre amb l’altra s’anuncien en samarretes i camps de futbol. Un fantasma que es resisteix a ser tancat en les tombes de les seves víctimes.