Artur Mas

President de la Generalitat

Fa cara, no de cansat, sinó de molt cansat. Se’n va anar a dormir tard després d’aquesta mena de primer debat electoral al Parlament entre (gairebé) tots els grups. “No li vénen ganes de deixar-ho?”, li pregunto mentre les càmeres s’allotgen sobre els trípodes. Somriu. El poder deu ser molt atractiu, però per a Mas, convertit en el millor malvat espanyol de l’última dècada, despertar-se cada matí amb aquesta medalla penjada no deu ser gaire agradable. La resposta és quan s’encén el llum vermell del directe. Un remolí de declaracions, d’explicacions, d’atacs i de defenses aclareix qualsevol dubte de llançar la tovallola. Mas en la distància pròxima guanya molt, et clava la mirada, t’obliga a evitar el guió i a mirar-lo irremeiablement als ulls. Et desafia, converteix la conversa en un duel i que surti el que Déu vulgui. Esgota.

Acaba l’entrevista i abans d’anar-se’n el felicito per aquest forat del pany de La Vanguardia on es va informar que aviat serà avi... i de bessonada. No canvia la cara. No dóna cap pista. Només que no sap si seran nens o nenes i que potser s’avança el part de la seva filla. Ja veurem. Finals de gener? Podria ser. Ja haurà passat el primer tsunami polític. O no. Vés a saber.