La Vanguardia (Català-1ª edició)
Un trombó especial
RICO RODRÍGUEZ (1934-2015) Músic jamaicà
Va ser membre de The Specials, una de les bandes que va popularitzar l’ska a Europa
Hi ha pocs instrumentistes jamaicans tan respectats com Rico Rodríguez, un autèntic virtuós del trombó que, com molts col·legues que van començar a la dècada dels cinquanta, tenien les seves arrels musicals en el jazz. Tot i això, Rico es va fer famós sobretot pel fet de ser un dels importadors a Europa de l’ska, la música jamaicana precursora del reggae, i pel fet de formar part de The Specials, una de les bandes britàniques, juntament amb Madness, que van saber assimilar-lo millor.
Rico va néixer a Cuba, d’on era el seu pare, però es va criar a Jamaica. Un professor seu, Don Drummond, també músic, va ser el seu tutor i amb ell va fer els primers passos. El va introduir a les bandes locals de l’època, molt influïdes pel merengue cubà, tot i que ell es va decantar més pel jazz i l’ska, una variant del jazz influïda per altres ritmes jamaicans, com el calypso. El 1962 es va traslladar a Londres, que bullia musicalment.
Allà va anar evolucionant, com altres músics jamaicans, cap al nou estil que arribava de la seva terra, el reggae. La reputació de Rico com a músic va pujar al mateix temps que la popularitat del nou estil. El 1979 va gravar el disc Man from Wareika, que es va convertir en un petit èxit.
Va fer de teloner de Bob Marley durant la gira de l’àlbum Exodus i va cridar l’atenció d’un grup de fans de l’ska i del reggae, que acabaven de treure el seu primer single en un estil nou que bevia de la música jamaicana amb algun detall punk. Eren The Specials, que capitanejaven Lynval Golding i Jerry Dammers. Amb ells va gravar dos discos memorables i van portar a les llistes d’èxits de tot el món temes com ara A message to you Rudy i Ghost Town.
Tot i això, només dos anys més tard, el grup es va dissoldre. “Eren molt ansiosos i l’ansietat va acabar dividint-los –va explicar al web Reggae-vibes–. Eren molt joves, amb poc més de vint anys, i jo ja passava dels quaranta”. The Specials va tenir després diverses formacions, però ja sense ell.
Rico va fer un altre àlbum en solitari sense gaire èxit. També va gravar com a músic convidat el tema del cantant Paul Young Love of the common people, que de fet es va convertir en un dels seus èxits més importants. Però no va voler continuar amb ell. “Tota la meva vida he comprovat que no és fàcil obrir-se camí si ets instrumentista. Només importen els cantants. Els can- tants sempre van de caps, per això mai no he volgut anar de suport d’un cantant”, deia.
Va tornar a Jamaica, on era ja un dels músics més reconeguts, com ho era al Japó, un altre país on sempre va tenir el seu públic. A finals dels vuitanta va tornar a col·laborar amb músics britànics. Va formar una altra banda, Rico and the Rudies. Elvis Costello, que va produir el primer disc de The Specials, es comptava entre els seus fans. El 2007 la reina Isabel el va nomenar membre de l’Orde de l’Imperi Britànic, per les seves aportacions musicals.
Tot i això, al final de la seva vida estava desencisat: “Fa vuit anys que no toco, els dj han copat la música, amb els concerts –va confessar fa poc–. Els músics quan toquem ho fem des del cor”. Va morir divendres passat. Tenia 80 anys.