La Vanguardia (Català-1ª edició)
“L’Església no vol una ideologia d’enfrontament”
Angelo Amato, cardenal i prefecte de la Congregació per a les Causes de Sants
La catedral de Girona va acollir ahir la beatificació de tres germanes de l’Institut de Religioses de Sant Josep de Girona (Fidela Oller, Facunda Margenat i Josefina Monrabat) assassinades el 1936 per la seva condició de religioses. La cerimònia va ser presidida pel cardenal Angelo Amato (Molfetta, 1938), prefecte de la Congregació per a les Causes dels Sants, nomenat per Benet XVI. Va arribar divendres i va accedir a aquesta entrevista a la casa d’espiritualitat de Santa Elena que l’Institut de Sant Josep té a Solius.
Quin significat tenen en l’actualitat les beatificacions? Les beatificacions són un reconeixement que l’Església fa a través del Sant Pare al coratge i a l’exemplaritat dels màrtirs. Les tres germanes beatificades van fer el seu apostolat a través de l’atenció i cura dels malalts i van consagrar la seva vida a Jesucrist. Van fer el bé, no van fer mal a ningú, i aquest és el drama de la persecució religiosa del 1936. Feien caritat en una societat amb dèficits d’atenció als pobres i marginats. I un es pregunta: per què les van matar? La resposta des de la fe és que al món la voluntat negativa és enemiga del bé, inocula al cor dels homes el virus de l’odi, de la discòrdia, de la divisió, nega la llibertat de l’altre, oprimeix, mata.
No és contradictori que només es beatifiquin les víctimes d’un dels bàndols? Com es conjuga aquest fet amb la recerca de la reconciliació? La beatificació no significa una apel·lació a l’esperit de divisió, de revenja o d’odi, al contrari, és un reconeixement a tres monges bones amb el seu poble. No s’ha de repetir una guerra fratricida, l’Església no vol una ideologia d’enfrontament. Elles no entenien de política, curaven malalts, independentment de la seva ideologia. En elles, com en la tasca de l’Institut de Sant Josep, es reconeix l’apostolat d’amor a Déu i al proïsme, de caritat cristiana, d’ajuda als més pobres, als malalts, als abandonats, a la gent gran. I aquesta ajuda no ha de desaparèixer mai perquè sempre hi haurà persones dèbils, i amb l’acció institucional no sempre n’hi ha prou. Al món actual és més difícil creure en l’existència de miracles, condició necessària per a la santificació? Els miracles són fets excepcionals, que científicament són inexplicables. Com ara la curació d’un tumor, detectat per un TAC i que després d’una intensa pregària desapareix de cop i volta. O l’operari que cau des d’onze metres i mentre perd l’equilibri invoca un sant o un servent de Déu i resulta il·lès. La resposta dels metges no és que es tracta d’un miracle, que és una afirmació teològica, una gràcia del Senyor, sinó una cosa que no saben com explicar. L’Església no examina els miracles, ho deixem als experts. Primer s’escolta l’opinió dels metges locals, després el cas passa a dos metges especialistes de Roma i si aquests ho continuen considerant un cas excepcional es trasllada a un consell format per nou metges. El resultat no sempre és que sí, només en el 40% dels casos.
Els cristians continuen sent perseguits... Fa una setmana em trobava a Beirut per a la beatificació del bisbe Melqui, de l’església oriental catòlica, que va ser assassinat només per odi a la fe, el 1915, a Turquia. Es va negar a convertir-se a l’islam. L’església catòlica ha viscut un segle de persecucions: el genocidi armeni, la persecució mexicana, la guerra civil espanyola, el nazisme i el comunisme, i ara les persecucions a Síria, l’Iraq... però també a l’Àfrica i fins i tot a Europa. A bona part del món encara no està reconeguda la llibertat religiosa, almenys per als cristians, forçats a l’èxode, a la conversió o assassinats. És una persecució contra Jesucrist, perquè només pertanyem al partit de la caritat.
Quina reflexió li mereix la foto del nen sirià mort en una platja de Turquia? Vaig sentir una gran vergonya. Un nen ha mort a causa de la nostra indiferència i el nostre egoisme. Vaig recordar les paraules del Papa Francesc: l’acollida dels altres és una obligació dels cristians. Els que han deixat morir el nen revelen deshumanització.
Es beatifiquen tres monges i se’n reconeix la feina, però les vocacions minven i la seva funció no sempre és entesa.
Segurament no es valora prou, per això l’Església ha dedicat aquest any a la vida consagrada, però crec que la gent senzilla l’entén i aprecia. És un problema de comunicació, però sempre és més fàcil comunicar el mal que el bé, l’escàndol que la reconciliació. El mal és més eficaç, ens colpeix, i el bé és més discret. El mal crida.
Les dones han de tenir un rol més rellevant a l’Església? Veurem dones sacerdots? El problema no és aquest. Cal actuar segons la pròpia voluntat i identitat. Jesucrist va poder fer sacerdots a les dones, i no ho va fer. El sacerdoci s’ha reservat a una categoria de fidels. La vocació de la dona és particular, d’acollida de vida, de nens, gent gran, de ser presents en la societat a tots els nivells, com una illa de bondat i maternitat, de perdó i de misericòrdia.
Molts observadors diuen que el Papa Francesc ha despertat més entusiasme fora de l’Església que dins. Ha despertat gran interès dins i fora. El Papa és una persona amb un cor obert a 360 graus, que, com Jesucrist, acull a tothom, fidels i infidels, i vol la reconciliació i el diàleg ecumènic. Posa en pràctica l’evangeli de la caritat de Jesucrist, que és el primer màrtir.
Com se segueix al Vaticà el procés sobiranista de Catalunya? No ho sé, sincerament. Desconec el que passa a Catalunya. Tenim altres problemes. El Vaticà es preocupa per l’evangelització. La política pertany als laics. No dic que l’Església s’hagi de quedar a les sagristies, els sacerdots han de sortir per evangelitzar, per acollir els de dretes, d’esquerres, de centre, de dalt i de baix, no han de ser classistes, han d’ajudar a tothom, com ho feien aquestes tres germanes beatificades.
EL PROCÉS SOBIRANISTA “No sé el que passa a Catalunya, al Vaticà tenim altres problemes”
VALORACIÓ SOBRE L’ESGLÉSIA “Sempre és més fàcil comunicar el mal que el bé, l’escàndol que la reconciliació”