La Vanguardia (Català-1ª edició)
El cinema pot ser un art valent
Tom Hooper sacseja Venècia amb una mirada sobre el primer transsexual operat
Les germanes Kardashian potser no estarien tan empipades amb el seu padrastre si no fos per Einar Wegener.
Einar Wegener va ser el primer home que es va operar per canviar de sexe i, encara que va morir en l’intent, o més ben dit, després de l’intent, va ser el precursor del tractament que acaba de seguir William Bruce Jenner, ara Caitlyn Jenner, una antiga estrella de l’atletisme i la televisió nord-americans, padrastre de les esmentades celebrities després de casar-se amb Kris Jenner l’any 1992.
La decisió de canviar de sexe va fastiguejar Kim, Kourtney i companyia, i en això la història no ha canviat tant d’ençà que hi ha homes que volen convertir-se en dona i viceversa i, a més, ho intenten. A Espanya, entre 80 i 300 cada any, segons les fonts.
La història d’Einar Wegener està explicada meravellosament bé a The danish girl, una pel·lícula dirigida pel britànic Tom Hoo- per i interpretada en els seus dos papers protagonistes per Eddie Redmayne i Alicia Vikander, a concurs a la cita veneciana. Una pel·lícula important.
La cinta va commoure ahir a la Mostra de cinema de Venècia, tant per les seves qualitats artístiques com pel missatge que llança, a celebrities i a tot el poble.
Plena de matisos, descriu subtilment la imperiosa necessitat que va tenir Wegener de convertir-se en una dona o, com ell diu en un moment culminant per a la narrativa de la pel·lícula: “Treure la dona que hi ha en mi”.
A la sala principal de projeccions de la Mostra, atapeïda a les 11.30 h d’ahir, els títols de crèdit finals van estar acompanyats de tres reaccions: grans aplaudiments, diversos bravi i unes quantes llàgrimes.
Quan els actors van ser presentats immediatament després a la sala de premsa, davant 400?, 600? periodistes, Vikander, però sobretot Redmayne, es van endur aclamacions de nivell Messi quan es canta l’alineació.
La pel·lícula està ambientada a la Dinamarca dels anys vint, on va viure el matrimoni format per Einar i Gerda Wegener, tots dos pintors. El que comença com un joc –l’escàs èxit dels retrats que ella pinta la porta a demanar-li que es disfressi de ballarina i li faci de model– esdevé aviat el descobriment d’una identitat que té latent. Latent i irresistible, Einar voldrà convertir-se aviat en Lili, Lili Elbe, vestint-se de dona, visitant un home, en una societat encara molt marcada per les convencions. Finalment confessarà un aïllat episodi homosexual en la seva joventut, que acabarà convertit en senyal inequívoc.
“Aquest no és el meu cos, tregui-me’l”, acabarà demanant Einar al doctor pioner en aquesta classe de cirurgia. El de Wegener va ser, segons la productora de la pel·lícula, el primer cas complet
ELS ACTORS Eddie Redmayne i Alicia Vikander broden els seus papers a ‘The danish girl’
de conversió en dona. Això va passar l’any 1931.
En tot aquest camí es va teixint una altra història, almenys tan poderosa com la descrita: la de l’amor sense condicions de Gerda, generós, valent, honest. Sabent que la culminació del procés no pot portar sinó a la ruptura entre tots dos, Gerda li donarà suport i l’acompanyarà a tota hora, fins al final. Vikander, l’actriu sueca de 24 anys que encarna Gerda, borda un paperot. “Gerda estima per damunt de tot, i jo m’he enamorat d’aquesta història d’amor”, va dir la intèrpret en roda de premsa.
Si els protagonistes estan bé, els secundaris Matias Schoenaerts i Amber Heard són proporcionalment formidables allà darrere. Ara, la interpretació de Redmayne (que ja es va empor- tar l’Oscar en la seva versió de Stephen Hawking) permet dubtar si s’emportarà un premi d’interpretació masculí o femení. Així de bé està.
Hooper va ser preguntat per la deontologia mèdica que suposa, almenys a la pel·lícula, mutilar un òrgan humà (el d’Einar) que per norma general funciona, tot i que en els sis anys de matrimoni no hagi complert la seva funció reproductora. El director va celebrar que, des dels temps dels Wegener, la consideració social de la transsexualitat hagi avançat una mica i, encara que tècnicament la qüestió té ple sentit, Hooper no creu “que avui una cosa així es pugui considerar delicte, perquè la medicina està en realitat resolent un problema”.
Com va fer a El discurs del rei, que li va valer un Oscar a la millor direcció, Hooper cuida fins a l’extrem la factura estètica de la pel·lícula, el vestuari de la qual ha tornat a confiar a l’espanyol Paco Delgado. I, en aquest cas, el vestuari juga un paper clau, atesa la contínua transformació d’Einar en Lili i viceversa. La pel·lí-
TOM HOOPER “L’exclusió es combat amb amor”, diu amb referència als refugiats el director
JULIETTE BINOCHE “Espero que em dirigeixin i inspirin, però també que em deixin lliure”
cula es basa en el llibre homònim de David Ebershoff, publicat en castellà per Anagrama l’any 2001.
Hooper va aprofitar l’altaveu de Venècia per relacionar l’exclusió soferta pels transsexuals amb el drama que estan vivint en estacions, carreteres i ports d’Àustria, Hongria i Grècia milers de refugiats de guerra sirians, afganesos, iraquians... “Aquesta pel·lícula està amb els exclosos, vull que aquesta pel·lícula apel·li a l’amor, perquè sense amor hi ha exclusió”. La sala de premsa va esclatar en aplaudiments. Als voltants del Palau del Casino, una de les seus del festival, tota classe de sectors (immobiliari, cafè, maquillatge...) proven d’atreure l’atenció o d’aconseguir socis. Dos d’ells eren precisament voluntaris de l’Acnur, l’organització de l’ONU per als refugiats, que recollien suports i fons, i que van celebrar les paraules de Hooper. “Ah, això és una publicitat molt necessària per a nosaltres, el que està passant és molt seriós”, va celebrar Claudia.
Però tornem al cinema. Redmayne, que té l’últim Oscar per una interpretació masculina (la de Stephen Hawking), va detallar que treballa amb Hooper en el projecte des del 2008. “Com a actor, és fantàstic poder interpretar bons personatges, però si és un com Lili, és un somni fet realitat”. Per preparar-lo, va afegir, va poder tenir la millor “educació” coneixent molts transgèneres, amb qui va parlar sense embuts de qualsevol tipus de qües- tió. “M’agradaria tenir alguna cosa de Gerda”, va afegir Vikander, “va ser una avançada i una artista, i va veure coses en la gent que d’altres no veien”. A la pel·lícula, la pintora aconsegueix l’èxit pintant escenes del seu encara espòs (i pintor) vestit de dona. Quan ella, assumint que ha emergit en ell una identitat plenament femenina, l’insta a seguir la seva carrera, Einar (o ja Lili), conclou: “Vull ser una dona, no una pintora”.
També va reflexionar sobre interpretació la sempre elegant Juliette Binoche, que ahir va presentar L’Atessa, una pel·lícula que aguanta ella amb la seva força interpretativa. Per aconseguir-la, Binoche demana als directors una única i enorme cosa: llibertat. “Espero que em dirigeixin i inspirin, però també que em deixin lliure”. Així ho va requerir a Piero Messina –segons va explicar en roda de premsa–, al cap de poc de començar el rodatge. Per a la veterana actriu, l’encant del cinema consisteix en el fet que el director sap on dirigeix l’equip, però aquest necessita una certa espontaneïtat. “Alguna cosa ha de néixer en tu”, va dir Binoche. “Aquest encaix fa possible el misteri” del cinema, va prosseguir. A L’Atessa, Binoche topa amb la nòvia del seu fill, que acaba de morir, i no s’atreveix a dir-l’hi. La pel·lícula s’ambienta en una Sicília malcarada, i se sustenta sobretot en la seva interpretació.
També va passar per la Mostra la mediàtica Kristen Stewart, la pel·lícula de la qual, Equals, va deixar amb una ganyota. Una certa decepció, ateses les esperances dipositades d’una banda en l’actriu i de l’altra en el director, Drake Doremus, que ha fet el salt des de pel·lícules com Like
crazy, que va rodar amb la llavors incipient Jennifer Lawrence.