La Vanguardia (Català-1ª edició)
Si és bonic, no importa el tempo
El títol amb què la parella bateja el que és el seu cinquè àlbum podria despertar les alarmes, però la por és infundada, encara que Depression cherry no tingui les puntes de pop majestàtic que repuntaven els seus dos últims lliuraments. El duo de Baltimore sí que fa, en canvi, un pas endavant en això de posar cada una de les seves cançons directament al cervell de l’oient, una habilitat que consisteix a temperar la rítmica i difuminar els efectes de sons, com les guitarres distorsionades o els subtils teclats que sonen, per exemple, a Space song. Seria fàcil afegir que el que perpetren aquí Victoria Legrand i Alex Scally és una mica més del mateix però diferent, però alguna cosa d’això sí que hi ha.
El pop somiador de la parella –ideal per a passejos tardorals, postes de sol o per mirar les musaranyes–, aquestes balades etèries que podrien ennuegar-se en altres mans, tenen una cosa que les converteix en matèria primera única en relació amb altres temptatives semblants, i és aquesta esmentada capacitat d’endossar bellesa compositiva i interpretativa a la immediatesa, com ja van fer en el molt recomanable Devotion fa set anys. Un tema com 10:37 il·lustra diàfanament aquest esforç, sustentat únicament amb la veu de Legrand i una caixa de ritmes, a què se suma poc més que el brunzit d’un orgue. I és que es tracta d’una petita classe magistral extensible a tot l’àlbum de com fer servir l’espai com a instrument, convertint el bàsic i el tempo detingut en armes estètiques.