Poques atraccions

Lloc i data: Tibidabo Live Festival (4/IX/2015) Yo La Tengo

El que sobre el paper pot semblar una bona idea, muntar un festival indie al parc d’atraccions del Tibidado, va quedar deslluït en la primera jornada per diverses causes. La primera, la meteorologia: la pluja va obligar a suspendre Pet Fennec i Rafa Berrio. Tampoc no va ajudar que l’únic nom atractiu fos Yo La Tengo, assidu visitant dels nostres escenaris. Si a això hi sumem l’esforç per desplaçar-se, agafant almenys tres transports públics, i la cara que et queda quan tornant es quedes encallat al baixador del funicular, s’entendrà que per fer atractiva la proposta cal més suc musical i millorar el desplaçament.

La dominant presència de poc coneguts músics bascos, completada amb el punk and roll de Niña Coyote eta Chico Tornado, s’explica perquè els promotors són els que munten a Sant Sebastià el Kutxa Kultur Festibala. Quan li va arribar el torn de Yo La Tengo ja no plovia, però l’idíl·lic escenari de la plaça dels Somnis era una nevera. A més, se suposava que els de Hoboken estrenaven el seu disc de versions

Stuff like that there, però venien sense Dave Schramm, el guitarrista de la primera època, i en comptes de tendres i acústics recorrien a la seva emblemàtica distorsió. A mig concert, i després de disculpar-se, Ira Kaplan es va penjar la guitarra acústica i Georgia Hubley va agafar les escombretes per tocar delicioses relectures folk-pop del tema soul de Darlene McCrea My heart’s not in it i una fosca peça indie dels Special Pillow, Automatic doom, però el to del concert el va marcar el feedback i l’acidesa de les guitarres.