La Vanguardia (Català-1ª edició)
Sentir el vent
Agnes Martin ha estat una silenciosa pintora de culte. La seva pintura va ser pionera en la definició de l’abstracció lírica nord-americana, com també una intuïtiva predecessora del minimalisme. Un model per a la pràctica artística contemporània que veu en el pintor l’arriscat caminant solitari en una terra de ningú. Coincidint amb la completa retrospectiva de la pintora a la Tate Modern de Londres, Nancy Princenthal n’ha presentat la biografia potser definitiva: Agnes Martin. Her life and art.
Agnes Martin va escriure el 1989, intuint potser els inesperats ressons públics de la seva lúcida vellesa: “La bellesa és el misteri d’una vida dedicada a l’art. No és l’ull, sempre alerta, sinó el pensament el que formula les incògnites de la nostra vida”. Una qüestió de sensibilitat. No és casual que fos la desperta Susan Sontag en el moment pop qui qualifiqués les estranyes variacions d’Agnes Martin de calimes, ja que remetien a la claror i calidesa del vent sec i transparent que escombra l’altiplà mexicà, l’enigmàtic espai de Tao on l’artista canadenca es va refugiar durant un llarg i creatiu exili: teles en horitzontal i colors suaus com a Happy holiday. Nascuda a Maklin el 1912, Martin va emigrar als Estats Units el 1932 per estudiar a Princeton, on es va graduar en Ensenyament Plàstic. Artista activa, es va submergir en l’abstracció el 1950, quan la brigada activa del crític Clement Green- berg començava a destacar com a avançada tot terreny en l’escena artística nord-americana. Una artista exigent i puritana sempre que va descobrir en la pintura la raó de ser de la seva vida, però displicent i corrosiva amb les maneres de la pràctica artística al sud de Manhattan, on va obrir taller. “Pinto amb l’esquena gira- da al món”. La seva obra sembla matisar el suggeriment.
Martin procedia, és cert, d’una rude saga de caçadors de pells al Canadà profund, llançada sense pensar-s’ho dues vegades a les depressives riberes lacustres del Hudson a la costa novaiorquesa, en un veïnat d’excepció que comptava amb Ellworth Kelly i Jasper Johns entre els seus còmplices. L’abstracció cromàtica més que gestual, de primerencs orígens organicistes i una inconfessada fascinació surrealista. Untitled, 1955. El 1952 havia escapat a la Universitat de Nou Mèxic i tornava en ocasions a la Universitat de Colúmbia, on curiosament va descobrir el budisme zen. Una troballa.
El remot poblet de Taos li va permetre posar a prova la tradició europea de l’art i pintar paisatges naturalistes que la van conduir a les formes pures, en un salt fulminant a través de la història de l’art modern: del net cubisme inicial de Picasso i Bracque a certa abstracció instintiva. Només amb els quaranta compliments, Agnes Martin va aconseguir un discret reconeixement amb les seves teles quadrades, d’estructura ortogonal i pàl·lids colors de pinzellada neutra. Al llarg de la seva singular experiència artística, la pintora no va dubtar mai de la vitalitat de les formes plàstiques, que desafiaven el simplista realisme narratiu del moment. A Manhattan hi convivien el surrealisme d’André Breton, Max Ernst, André Masson, Matta i Yves Tanguy, però també l’escarida abstracció lineal de Mondrian i el “conceptualisme mercurial” de Duchamp. Afegim-hi la punxant abstracció expressiva i gestual de Pollock, Rothko i Newman. Afinitats no sempre electives en l’imaginari artístic d’Agnes Martin, que va saber seleccionar models d’acció entre els amics més provocadors com ara John Cage. I una irrefrenable ironia: “Comparats amb els seguidors de Mondrian i Kandinski a Nova York, els artistes de Taos semblaven ninots desmanegats de la teosofia d’Helena Blavatski: còmics i previsibles”.
La impressionant retrospectiva londinenca ens ofereix una imatge especular d’Agnes Martin. Les obres abstractes de cromatisme velat i estructura geomètrica avancen, a començaments dels seixanta, una reflexió visual que recupera la sobrietat expressiva. És significatiu que Martin es distanciés del minimalisme, sempre ultrateòric i asèptic, que eludia la dura pugna plàstica i intel·lectual de l’art que pretenia la pintora. Amb l’excepció potser dels treballs de Donald Judd, un confident fiable. La pintura de Martin va entrar en escena amb treballats esbossos biomòrfics. Els seus dibuixos tardans de rigorosa senzillesa ens desconcerten amb la seva matisada monocromia: sempre pintures quadrades i uniformes en què dominen colors de gamma tènue en ratlles lleus rectificades a mà. Balconies/Galleries, 1962, n’és un bon exemple. Igual com les agosarades abstraccions posteriors adquireixen una ressonància oberta a través d’una controlada proximitat amb la pintura eterna de Malévitx, Mondrian i Kandinski, obres antifiguratives nascudes en els anys màgics del segle XX. Aquestes línies perfectes i severes “que semblen vibrar transfigurades per la calima sufocant del pedregós desert mexicà”. Una de les grans artistes del segle XX.