La Vanguardia (Català-1ª edició)
Cruyff torna a la Champions
Vint anys després de l’últim partit del seu pare com a tècnic en la competició, Jordi Cruyff ha classificat el Maccabi Tel Aviv
El 15 de març del 1995 es va acabar una de les relacions més exitoses del món del futbol, la de Johan Cruyff amb la Copa d’Europa. L’escenari de la ruptura va ser París. Al Parc dels Prínceps, malgrat que el Barcelona es va avançar amb un gol de Bakero, Cruyff va dirigir el seu últim partit a la Lliga de Campions en caure eliminat en mans del PSG després d’acabar perdent 2-1. Guanyador de tres Copes d’Europa seguides com a jugador de l’Ajax (1971, 1972 i 1973), la llegenda de l’holandès es va engrandir des de la banqueta quan va portar el Barça a aixecar el seu primer títol de la màxima competició a Wembley el 1992. Vint anys després d’aquella derrota, el cognom Cruyff torna a la Champions gràcies al seu fill Jordi (Amsterdam, 9/II/1971), director esportiu del Maccabi Tel Aviv, que s’ha classificat per a la fase de grups per primera vegada després d’onze temporades d’absència.
I el retorn serà per la porta gran. El proper 16 de setembre, Stamford Bridge acollirà un ChelseaMaccabi. O el que és el mateix: l’equip de José Mourinho contra l’equip dissenyat per Jordi Cruyff. “Em fa il·lusió aquest partit per- què el Chelsea és un dels grans i també perquè serà el primer per a un equip israelià a la competició. A més, serà especial rebre un equip tan important. Per a Israel és un orgull”, comenta Jordi Cruyff a La Vanguardia. És més, el sorteig va voler que el club macabeu quedi enquadrat al grup G amb tres campions de tornejos continentals: el Porto i el Dinamo de Kíev, a més del Chelsea. “Segur que els altres estan contents per tenir-nos al seu grup. Són molt superiors, però no tenim cap obligació ni res a perdre”, explica, sense complexos.
Dominador de les tres últimes lligues israelianes, Cruyff sap perfectament que classificar-se per als vuitens és una quimera, però això no vol dir que no s’hagi d’assaborir el moment. “Volem divertir-nos. Estem molt contents per ser a la Champions. Feia dos anys que ens hi quedàvem a prop i hem lluitat molt per ser-hi. Cal pensar que tenim la dificultat afegida d’haver-ho aconseguit amb jugadors locals”, esgrimeix. A Israel només es permeten cinc jugadors estrangers per plantilla, i no distingeixen entre comunitaris i extracomunitaris, la qual cosa contrasta amb alguns equips com el Viktoria Pilsen o el Basilea, als quals van fer fora en la prèvia.
Jordi Cruyff parla com un home
CONTRA MOURINHO “Em fa il·lusió jugar contra el Chelsea, però també perquè sé que per a Israel és un orgull”
de despatx, tot i que li continua agradant ser a prop de la gespa. Retirat el 2010 després de jugar al Barça, al Manchester United, al Celta, a l’Alabès, a l’Espanyol, al Metalurg Donetsk i al Valleta, si per alguna cosa destaca és per tenir bon ull amb els entrenadors que elegeix per als seus projectes. “Per sort, en sis anys només he hagut de destituir un entrenador”, confessa.
Va ser a l’AEK Larnaca xipriota, en la seva primera experiència. “El primer dia encara no havia canviat el xip. Vaig baixar al camp i de sobte vaig veure que tots em
ÒSCAR, P. SOUSA I JOKANOVIC “M’agrada que els tècnics hagin estat jugadors i migcampistes perquè siguin ofensius”
miraven a mi. Llavors em vaig adonar que el cap era jo i que esperaven que parlés. Vaig haver d’improvisar un discurs de benvinguda”, recorda.
En canvi, a Tel Aviv, on va arribar el 2012, ha demostrat un criteri interessant. Primer va ser Òscar Garcia, després Paulo Sousa (ara al Fiorentina) i actualment Slavisa Jokanovic (ex del Tenerife, Deportivo i Chelsea). “M’agrada que els entrenadors siguin exfutbolistes i migcampistes perquè coneguin la meva filosofia ofensiva i siguin tècnics. A més, Israel és molt mediterrani i busco un entrenador que estigui acostumat a temperatures de 40 graus a l’estiu o que no s’estranyi si els jugadors sopen a les deu de la nit”.
El que sí que resulta més difícil és convèncer jugadors per fitxar per les reticències que desperta el conflicte de l’Orient Mitjà. “Tel Aviv és una ciutat tranquil·la, moderna i oberta. Jo sempre dic que no sóc cap heroi i no em considero un valent, i sóc aquí. Esclar que hi ha moviment en altres parts del país (la franja de Gaza és a 70 quilòmetres). Però quan hi ha tensió només ho notes per la tristesa de la gent, no perquè es percebi perill de debò”, afirma.
Malgrat els seus intents i que la gent parla castellà per les telenovel·les, actualment el defensa Carlos García és l’únic espanyol de la plantilla en un club que és una torre de Babel. L’amo és canadenc (Mitchell Goldbar), el director general és d’Escòcia (Martin Bain) i l’entrenador és mig serbi i mig espanyol.
“Jo, quan parlo de casa meva em refereixo a Barcelona”, apunta Cruyff. La vocació global del club macabeu s’evidencia amb el patrocini d’Unicef a la samarreta, cosa que comparteix amb el Barça i l’Olympiacos. “Al vestidor hi ha uns quants nois que llegeixen l’Alcorà. Els israelians jueus juguen amb els musulmans. L’esport serveix per unir”, enalteix. I el Maccabi ho ensenyarà a la Lliga de Campions de la mà d’un Cruyff. Jordi Cruyff.
EL CONFLICTE A ISRAEL “No sóc un heroi; quan hi ha tensió a Tel Aviv es nota en la tristesa de la gent”