Celebrant

La Xina em considera un amic i m’ha enviat aquesta setmana a ser a prop del seu president, Xi Jinping, a la plaça Tiananmen, durant la desfilada militar commemorant el 70è aniversari de la seva victòria en la guerra contra l’“agressió japonesa”, com ells l’anomenen. Igual com en altres invitacions d’aquest tipus, aprofiten per demanar-me opinions i idees, la qual cosa és un gran honor, em tracten increïblement bé i això em fa sentir molt agraït. Però l’activitat de la meva escola, Ceibs, a la Xina és públicament ben coneguda i la premsa en segueix els esdeveniments importants. El 27 d’agost vam tenir el primer fòrum d’aquest curs i el ponent va ser Tadamitsu Matsui, que avui dia és conseller honorífic i va ser president de Muji (Ryohin Keikaku Co., Ltd.), una important empresa japonesa. Graduat per la Universitat de Tokyo, en la dècada del 2000 va reestructurar la seva empresa i la va desplegar globalment. Però abans de les vacances vam tenir també allà com a gran ponent Kazuo Inamori, fundador i gran promotor d’empreses japoneses com Kyocera i KDDI. Aquests empresaris japonesos van omplir l’auditori d’empresaris i executius xinesos.

Un col·lega europeu em va dir fent broma: “Aquests directius xinesos estan disposats a aprendre fins i tot dels seus dimonis”. Però la realitat és que moltes empreses japoneses han tingut un gran desenvolupament a la Xina. El seu desplegament internacional s’ha dut a terme en molts casos en l’última dècada, i el Japó, com la Xina, ha hagut d’enfrontar-se en la seva sortida al món amb cultures radicalment diferents. Els europeus i els americans mengem amb forquilla i ganivet, els xinesos i els japonesos, amb bastonets, per exemple. I, sens dubte, és cert que els directius xinesos estan disposats a aprendre i sortiran al món.

Si miro qui ve de tot el món a la Xina a fer un màster en direcció d’empreses, veig que hi ha americans, europeus i japonesos. També n’hi ha molts d’altres països asiàtics: l’Índia, Corea, Malàisia... i d’Amèrica Llatina o l’Àfrica. I com he dit moltes vegades, els joves que fan el seu màster a la meva escola de la Xina, a Harvard o a l’Iese, són molt semblants i el que passa dins d’una classe també. Aquest agost, un jove alemany que va fer el màster a la Xina ha estat organitzant una reunió d’antics alumnes de la seva escola de la Xina que són a Europa i en aquest grup molts són europeus. On ens porta tot això? La cosa és bastant clara: la nostra joventut considera que per ser normal cal sortir al món i en el moment que van madurant busquen la manera d’anarse’n a estudiar a un altre país, proven de trobar alguna beca per això, aprofitar la possibilitat que ofereixen moltes universitats i escoles de participar en intercanvis amb altres estudiants, trobar la manera de fer pràctiques en alguna empresa en un altre país. Tot això és un dels principals temes de conversa entre els nostres millors joves avui dia i la cosa va a més.

La Xina celebra la seva victòria sobre el Japó i, mentre els xinesos es compren un cotxe japonès, estudiaran al Japó, escolten amb admiració líders empresarials japonesos o se’n van de turistes al Japó. Ara bé, el xou a Tiananmen està ben fet, la història cal recordar-la encara que només sigui per evitar repetir errors, però també perquè els nostres avis van patir molt en aquells temps i alguna cosa d’aquell patiment ha enriquit la nostra cultura familiar. Veient els xinesos en aquest xou de Tiananmen es percep l’orgull que senten dels resultats que els produeix el seu esforç (la Xina continuarà anant bé), però també el valor que donen a la seva tradició. Fem un petit esforç per pensar d’una forma una mica més global.

La nostra joventut sap que per ser ‘normal’ cal sortir al món i anar a formar-se a un altre país