Desfogaments

ROBERT Louis Stevenson era un personatge malaltís que va patir tos i hemorràgies a causa d’una tuberculosi mal diagnosticada. Molta gent té d’aquest autor una imatge idealitzada, resultat dels seus viatges a llocs exòtics que va reflectir en llibres com L’illa del tresor i fruit del fet que les seves obres han despertat l’ànsia de llegir en joves de diverses generacions. No era, ni de bon tros, un mal home –se’l tenia per generós i lleial–, però segurament a causa de la seva salut resultava desenraonat. Sovint es desfogava amb sentències desconcertants: “Una vegada casat, a un ja no li resta res, ni tan sols el suïcidi”. Al final de la seva existència, quan li van prohibir el vi i el tabac, va bramar: “En aquesta vida ja no em queda sinó udolar i clavar puntades de peu, abans de fugir”.

Dos dels ministres amb una personalitat més acusada del Govern d’Espanya han protagonitzat en les darreres hores declaracions pròpies dels dies dolents de Stevenson. Si dimecres Cristóbal Montoro li etzibava a José Manuel García-Margallo, arran de la seva proposta de finançament autonòmic, que revisés les seves idees amb el temps per no ser ostatge de la seva pròpia arrogància intel·lectual, vint-iquatre hores després era el titular d’Exteriors qui li tornava el passing shot al fons de la pista al ministre d’Hisenda, replicant que si un és àgraf i no llegeix, cosa que assegura que a ell no li passa perquè publica llibres cada any, es pot convertir en un arrogant intel·lectual o un immobilista dogmàtic.

No s’ha de donar més importància a aquests desfogaments de final de legislatura, després de quatre anys durs. Però que ningú no perdi la calma. Stevenson va escriure en una ocasió: “Kipling és, amb diferència, el jove més prometedor aparegut des que –ehem– vaig aparèixer jo”. És més o menys el que volia dir Montoro de Margallo, i al revés. De vegades els escriptors i els polítics necessiten esplaiar-se, fins i tot a costa dels seus col·legues.