La Vanguardia (Català-1ª edició)
La llista de Cameron
Expliquen, no sense certa sorna, els ja escassos veterans que van viure els horrors de la batalla de Normandia que els britànics, en els implacables bombardejos que van destruir la ciutat de Caen l’estiu del 1944 per expulsar-ne els alemanys, van tenir extremada cura de no tocar l’església abacial de Saint-Étienne, una joia de l’art romànic. Mentre les bombes queien sense pietat sobre la població, molts dels seus habitants van buscar refugi dins dels seus murs. Semblant delicadesa no seria deutora, segons aquesta descreguda interpretació, de l’amor a l’art o de la fe cristiana dels anglesos, sinó de la voluntat de salvaguardar les restes –en fi, el poc que en quedava, tot just un fèmur– del rei Guillem I d’Anglaterra, enterrat en el cor de l’església.
No és en absolut un atzar que William the Conqueror reposi en terres normandes, ja que era normand. Nascut a Falaise cap a l’any 1027, Guillem el Conqueridor va ser primer duc de Normandia, abans d’aconseguir el tron d’Anglaterra després de vèncer en 1066 en la batalla d’Hastings l’efímer rei Harold II. A Guillem el succeirien en la corona anglesa una dotzena de monarques de dinasties que avui dia qualificaríem de franceses –Normandia, Blois i Anjou-Plantagenet–, incloent-hi els cèlebres Ricard Cor de Lleó i Joan sense Terra.
Durant tres segles, el continent va tenir un peu a Anglaterra. I a la inversa. Els monarques anglesos van arribar a posseir tot el vessant atlàntic de la futura França, de Normandia a l’Aquitània, fet que va donar lloc a un llarg conflicte –la guerra dels Cent Anys– que no se saldaria fins al 1453 amb la victòria del rei francès Carles VII i la retirada dels anglesos de Bordeus.
“Anglaterra no va ser sempre una illa”, va escriure Alain Minc –economista, assagista, conseller polític i prolífic assessor de presidents– en el seu assaig L’ànima de les nacions (2012). La imatge és perfecta. Anglaterra no va ser sempre una illa, en efecte, i d’alguna manera sempre ha mantingut un peu al continent, per més que el mite –sublimat en el llegendari titular del Daily Mail: “Fog in Channel. Continent cut off” (boira al Canal, el continent aïllat)– hagi accentuat el seu caràcter insular.
Si alguna constant hi ha hagut en la política exterior d’Anglaterra al llarg dels segles ha estat la d’intervenir activament al continent per evitar la perillosa hegemonia d’una única potència, ja fos Espanya –en els seus temps–, França o Alemanya. Així des del 1714 fins a la Segona Guerra Mundial. Moment tràgic, per cert, en què Winston Churchill, veient que França s’enfonsava davant l’avanç imparable de la Wehrmacht el 1940, va oferir a la desesperada al Govern de Paul Reynaud la creació d’una unió franco-britànica, amb un govern únic comú. Una cosa que avui semblaria ciència-ficció...
Avui dia, en canvi, David Cameron juga a fer veure que vol abandonar la Unió Europea amb l’objectiu declarat –i descarat– d’arrencar per al seu país noves exempcions i clàusules derogatòries, encara que sense perdre el tan preuat accés al mercat únic. El líder tory, que sotmetrà la permanència del Regne Unit a la UE a referèndum abans de finals del 2017 –molt probablement l’any que ve–, busca salvaguardes per mantenir-se al marge del procés d’integració de la Unió i recuperar competències, però sense sortir d’Europa. Fer-ho voldria dir trencar no només amb la principal constant històrica de la política exterior britànica, sinó també renunciar a un altre principi igualment sagrat: mantenir la capacitat d’influència allà on no es pugui manar.
Cameron aspira arribar al referèndum amb prou trumfos per demanar el sí. Però entre les concessions que Europa no pot acceptar sense trair-se a si mateixa i les exigències dels euroescèptics, té un estret marge de maniobra. De moment, l’abast de les demandes del primer ministre britànic encara és molt vague. Calculadament vague. Només se sap, a partir del que va exposar el 2013, que entre les seves preocupacions hi ha el fet que el Regne Unit quedi explícitament al marge d’una unió més estreta, mantingui els mateixos drets que els països de la zona euro i pugui vetar directives europees, així com imposar restriccions als immigrants intracomunitaris. Però dir això és a dir molt poca cosa mentre no es plasmi en propostes concretes i se’n vegi la lletra petita. Una cosa que Cameron ha dilatat tot el que ha pogut, conscient que quan s’acabi destapant, estarà atrapat. “Un no surt de l’ambigüitat sinó en detriment propi”, deia el cardenal Mazarin, el conseller de Lluís XIV. Finalment, la pressió de la resta de líders europeus, farts d’ambigüitat, l’ha forçat a prometre que presentarà la seva llista de demandes al novembre. La llista que pot provocar un nou sisme a Europa. El moment és dramàtic i la campanya ja ha començat. A favor de mantenir-se dins la Unió Europea s’estan mobilitzant grans figures polítiques –Tony Blair, Gordon Brown, John Major– i personalitats del món empresarial, com ara els patrons de la Confederació de la Indústria Britànica, British Telecom, Sainsbury o BAE Systems. Al capdavant de la campanya proeuropea ( Stronger in Europe) hi ha un exdirector de Marks & Spencer, Stuart Rose. Tots ressalten els riscos de quedar fora de la Unió Europea.
El cas és que, al marge de la UE, el Regne Unit ja no és la gran potència que encara creu que és –un rang que amb prou feines aferma gràcies a la City i els Trident–, sinó una potència mitjana. És veritat que encara figura com el cinquè país més ric del món, però la seva economia amb prou feines representa el 2,7% de l’economia mundial. Només la UE presa en el seu conjunt està econòmicament –que no políticament– a l’altura dels grans: els EUA i la Xina.
Però també és cert que l’euroescepticisme ha arrelat molt en la societat britànica –com a tot el continent, d’altra banda– i que en totes les latituds fa forat la convicció que en solitari les coses poden anar millor; així els que creuen que són un gran tauró com els que només aspiren a ser les rèmores de l’esqual.
Ara per ara, els europeistes tenen avantatge. Però això no vol dir absolutament res, com amargament van descobrir els francesos el 2005. Un accident sempre és possible. Perquè els referèndums, com les armes, els carrega el diable.
El 1940 Churchill va proposar una unió franco-britànica, una iniciativa que avui semblaria ciència-ficció