La Vanguardia (Català-1ª edició)
Calfreds al poder
De sobte, el vertigen. L’octubre terrible a les estances del poder. En menys d’una setmana, el so del galop dels quatre cavalls en què cavalquen els genets de l’Apocalipsi. Amb el número u, el genet de la intenció de vot: una enquesta anunciava el final de cicle; era possible la coalició del Partit Socialista i Ciutadans, com en l’Andalusia de Susana Díaz, que va fer sonar la seva trompeta: “Marca un nou rumb per al país”.
Amb el número dos, el genet de la desafecció informativa: al carrer Génova i a la Moncloa no entenen com el fet històric d’un president espanyol al capdavant del Consell de Seguretat de l’ONU va ser tan poc destacat per la premsa. Al cap de dos dies, la desorientació augmentava: els mateixos diaris, començant per La Vanguardia, feien de les friccions internes del PP la seva notícia de primera.
Amb el número tres, aquestes friccions internes produïdes de cop: el cop de paella de Montoro, el cop de porta de Cayetana, la dimissió d’Arantza i la divisió conseqüent del PP basc, l’emoció de Feijóo que sonava a comiat... I la cosa més morbosa i temptadora: als discursos que van acompanyar el vídeo d’exaltació de la curació mèdica d’Espanya, 45 minuts, no s’hi va sentir ni una sola vegada el nom de Mariano Rajoy. Va ser el dia que va aparèixer el rumor més desenfocat dels últims temps, però difós: sectors del PP volen que Rajoy renunciï i el substitueixi Feijóo.
I amb el número quatre, el genet de la teoria de la conspiració, que acompanya com un malson totes les decadències polítiques: qui mou la premsa per engrandir les dificultats; des de quins centres de decisió econòmica es vol presentar un president-candidat dèbil; quines són les tres empreses de l’Ibex que propug- nen, avalen (i financen?) l’ascens de Ciutadans... Una infinitat de rumors, càbales i alarmes que van fer que un calfred recorregués l’espina dorsal del poder polític.
Tesi personal: la situació és difícil, però no tan alarmant com sembla. Produïdes les notícies i fabulacions anteriors en bloc, fan la sensació que el poder del PP s’esgota, que sorgeixen enemics forts i que Rajoy no controla els ressorts. Aïllades no tenen tanta rellevància. Cayetana Álvarez de Toledo va ser estrepitosa, però no té seguidors; només es representa a si mateixa i a les seves frustracions. El cas d’Arantza Quiroga es tanca amb la ràpida designació d’Alfonso Alonso, que es va enfrontar a Cospedal, però Cospedal li va manar acceptar la presidència del PP basc. L’emoció de Núñez Feijóo no és de comiat, sinó pur sentiment en l’últim gran debat de la legislatura. I Montoro va espantar, va enfadar, va enlluernar, va fer preguntar per què, però no és un conspirador.
Els perills del PP són uns altres. En primer lloc, Catalunya: demostrada la capacitat de Rajoy per administrar, Catalunya posa a prova la seva dimensió d’estadista. I, en segon lloc, el vot resignat: el que apuntala el PP perquè no troba res millor i val més dolent conegut. Aquest és el vot menys segur, perquè pot volar davant qualsevol seducció. I és on Albert Rivera exerceix de seductor.