Per unes llistes amb els millors

SOM a dos mesos de les eleccions generals a Espanya. Els dos partits principals (PP i PSOE), acompanyats dels dos emergents en el panorama polític (Ciutadans i Podem), comencen a greixar la maquinària electoral. I, alhora, ja afloren alguns nervis en la confecció de les llistes. És habitual que els partits visquin aquest moment amb desassossec. Potser el PP és el que està tenint més patiment intern a les portes d’aquestes eleccions.

El desgast dels últims quatre anys de govern, que ha deixat algunes picabaralles entre membres de l’Executiu espanyol, ha donat lloc a un intercanvi de retrets entre ministres –que fins i tot voregen l’insult– molt poc edificant. S’hi ha afegit la crisi al PP basc, que no només es deu a una diferència de criteri sobre la nova etapa política un cop finalitzat el terrorisme a Euskadi, sinó que també hi ha subjacent un enfrontament entre diversos sectors i personalitats del partit. Aquesta mena de friccions són normals en una organització –seria ingenu sostenir el contrari–, però quan superen determinats nivells d’intensitat es converteixen en un rèmora per a l’activitat política.

Encara que el PSOE viu un període més dolç en aquest àmbit, ja que el partit està a l’expectativa de les possibilitats de Pedro Sánchez d’aconseguir la victòria, també s’han produït situacions de tensió per l’elecció d’uns dirigents o altres per a les llistes electorals. El secretari general del PSOE va provocar ahir un terratrèmol intern amb el fitxatge d’Irene Lozano com a número quatre per Madrid, diputada de la UPyD de Rosa Díez des del 2011 i, per tant, molt crítica amb el PSOE des d’aquest càrrec. Així mateix, al PSC s’està produint una lluita interna entre la candidata per Barcelona, Carme Chacón, i el secretari general, Miquel Iceta, per la incorporació o no de determinats noms a la llista.

Com dèiem, no és que la disparitat de criteris al si d’una organització hagi de ser obligatòriament nociva per al seu funcionament. El problema rau en la propensió dels partits a configurar les llistes electorals en funció dels equilibris interns de poder o fins i tot segons la repercussió mediàtica d’algunes cares conegudes que només serveixen per atreure votants en un moment determinat i l’aportació de les quals a les tasques parlamentàries és més que limitada. La confecció de les candidatures electorals hauria d’estar presidida per la màxima de buscar tothora els més ben capacitats i preparats per a la política, la qual cosa contribuiria a prestigiar aquesta activitat.