Tot al peu de la lletra

Fa dues setmanes la web de la UPF va anunciar que els havien premiat un treball sobre l’ús de la sàtira en les xarxes socials: “En la tradició del periodisme satíric, per explicar els fets en to d’humor els continguts recorren a la sàtira. I així és també en els textos en què la ficció es presenta com a realitat a través de l’exageració, l’absurd o la paròdia. Aleshores, l’objectiu d’aquest tipus d’acte comunicatiu no és merament informar, sinó criticar o denunciar. En la darrera edició del congrés de la Societat Espanyola per al Processament del Llenguatge Natural, celebrat a Alacant, Francesco Barbieri, Francesco Ronzano i Horacio Saggion, investigadors del departament de Tecnologies de la Informació i les Comunicacions de la UPF, van rebre el premi al millor article pel treball Is this tweet satirical? A computational approach for satire detection in Spanish”.

Que una màquina sigui capaç de detectar si un escrit és satíric és un fet espectacular. Moltes vegades escrius un article d’aquesta mena i el lector no l’entén així. ¿De qui és culpa? ¿De qui l’ha escrit per no haver sabut fer l’aclu- cada d’ull que permetés entendre’l d’aquesta manera o del lector per ser incapaç de pujar un parell de graons més amunt de l’obvietat habitual? Twitter és un fenomenal camp d’experimentació comunicativa, el més radical que he vist en ma vida. Però l’ús de la ironia o la sàtira hi és complicat, perquè la limitació d’espai (140 caràcters) i el desconeixement de qui hi ha realment darrere de les carotes amb què molts s’emmascaren no permeten saber si parla de debò o irònicament. Sovint he pres per seriosos tuits que després he descobert que eren irònics. Si segueixes assíduament Amadeu Brugués, SuperFalete o Flaco Favor ja veus de quin pal van. Però ¿i aquells que volen ser satírics i no se’n surten? I el truc de col·locar al final #IronyModeOn no fa sinó espatllar-ho tot. ¿On és la ironia d’un escrit si avises que és irònic?

Al diari Ara expliquen que els investigadors de la UPF van programar la màquina amb sis mil tuits creats per quatre comptes diferents: d’El País, El

Mundo, El Jueves i El Mundo Today. “A partir d’aquí, i gràcies a diversos algoritmes que tenen en compte, per exemple, la positivitat o negativitat d’una paraula, miren de classificar el tuit. Òbviament, sense tenir en compte la font emissora, perquè això desvirtuaria tota la feina”. El resultat és que en el 70% dels casos la màquina ho encerta. Un percentatge excepcional si tenim en compte que una gran part de les persones no hi arriba ni de lluny. L’escriptor i escultor canadenc Douglas Coupland va fixar un dia les xifres: “La recerca neurològica ens diu que només el 20% dels éssers humans tenen sentit de la ironia, la qual cosa significa que el 80% del món s’ho pren tot al peu de la lletra”. De moment la màquina que han creat els investigadors de la UPF ha més que invertit aquests percentatges. Felicitem-nos, fem-nos a un costat i deixem-li pas.

M’omple de profunda satisfacció i orgull la màquina que detecta si un escrit és irònic o no