Societats polaritzades

Vivim en societats cada vegada més polaritzades. O sigui, on els rics són cada vegada més rics i els pobres són cada vegada més pobres. I els riquíssims s’apropien de més riquesa cada dia. Quanta més?

El Credit Suisse acaba de publicar el seu respectat informe sobre la riquesa global. Segons els seus càlculs, l’1% de la població mundial disposa del 50% del patrimoni del planeta. De manera que allò de l’1% i el 99% no era una consigna, sinó la nostra realitat. És més, el 0,7% de la població té el 45,2% de la riquesa; el 7,4%, el 39,4% del patrimoni, i el 21% disposa del 12,5% de la riquesa, mentre que 3.386 milions (el 71% de la població) sobreviu amb tan sols el 3% de la riquesa.

La tendència és que el patrimoni del 80% de la població es va reduint, i com més pobra, més es redueix, mentre que al 10% superior, com més rica, més augmenta.

El 10% de la població total del planeta té el 88% de la riquesa, mentre que el 50% més pobra només en té l’1%. La concentració màxima es produeix no en l’1%, sinó en el 0,1%. La crisi ha accentuat la desigualtat i la polarització en tots els països, i particularment a Europa i als Estats Units, on va començar. No hi havia un nivell de desigualtat com aquest al món des de fa un segle.

Una altra font, la llista Forbes de multimilionaris, l’any 1987 assegurava que 140 persones controlaven el 0,4% del patrimoni mundial; l’any 2013 eren 1.400 persones les que tenien l’1,5% de la riquesa. Projeccions de Piketty indiquen que un total de 2.000 individus, segons extrapolacions de la tendència actual, s’apropiarien del 7,2% del patrimoni l’any 2050, i del 59% el 2100. L’economista Joseph Stiglitz assenyala que 85 persones tenen un patrimoni equivalent al del 50% de la població mundial.

Es parla molt del creixement de la Xina, l’Índia i l’Amèrica Llatina d’aquests últims temps com a corrector del repartiment de la riquesa, amb l’aparició d’una nova classe mitjana. L’informe defineix la classe mitjana en termes molt amplis, com aquells que posseeixen entre 50.000 i 500.000 dòlars.

Doncs bé, aquesta classe mitjana inclou només 664 milions d’adults, o sigui, el 14% del total de la població mundial, mentre que els que tenen riquesa per sobre d’aquest límit són 96 milions d’adults, un 2% de la població.

Segons aquests paràmetres, la Xina només té l’11% de la seva població en aquesta classe mitjana, igual que l’Amèrica Llatina, mentre que als Estats Units la proporció és del 39%, i a Europa, del 33%. A l’Índia, en canvi, només el 3% de la seva població està en aquesta categoria, en una proporció semblant a la de l’Àfrica. O sigui, que encara que hi hagi 109 milions de xinesos de classe mitjana, més que en cap altre país, són una exigua minoria al seu territori.

Fixant-nos en el nombre de milionaris per països sobre el total mundial, el 46% viuen als Estats Units; el 4%, a la Xina; el 5%, a França; el 5%, a Alemanya; el 7%, al Regne Unit; el 6%, al Japó; el 2%, a Suïssa, i un 1%, a Espanya. El 49% dels multimilionaris viuen als Estats Units; el 30%, a Europa; el 4%, a la Xina, i només el 2% a l’Índia, l’Àfrica i l’Amèrica Llatina.

Però en realitat, les comparacions per països no reflecteixen la realitat. Hi ha un càlcul curiós, d’altres fonts. Pel que fa a la idea que Europa i els Estats Units estan endeutats amb els països emergents, en realitat no és així: el deute net dels països rics és del 4% del producte interior brut. Però el deute net dels altres països és del 3%.

O sigui, que el planeta en conjunt està endeutat en un 7%. Amb qui? Amb Mart? La realitat és que precisament al voltant d’un 10% del producte interior brut mundial no està recollit en les comptabilitats nacionals, i és el que s’estima que està dipositat als paradisos fiscals.

És a dir, que no hi hauria una transferència d’uns països als altres en termes nets, sinó una transferència als fons financers on inverteixen els rics per defraudar Hisenda.

A Espanya es manifesten tendències semblants. L’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) ens considera el segon país més desigual entre els seus membres (amb un coeficient de Gini, que és el que mesura la desigualtat abans d’impostos, del 0,52, és a dir, entre els més elevats del món). El 10% de la població espanyola té el 50% del patrimoni, en contraposició al 40%, que només en té el 3%.

Part de la polarització es deu a la diferència que hi ha de salaris, la qual s’ha accentuat durant la crisi. El salari mitjà dels directius de les empreses que cotitzen a l’Ibex 35 és de 612.000 euros, mentre que el dels treballadors és de 43.000 euros. Culpa de la crisi? No: en la lleu recuperació de l’any 2014 passat, els sous dels executius van augmentar un 17,5% (independentment dels beneficis de l’empresa), mentre que els dels treballadors van disminuir un 0,64%. I mentrestant, el nivell de pobresa se situa al 29,2%, un nen de cada tres està en risc de pobresa, en gairebé dos milions de llars no hi ha cap persona que tingui feina i en 770.400 llars no hi ha ingressos.

Solucions? Redistribució de riquesa via impostos i transferències socials. A Espanya quan es corregeix així la riquesa el coeficient de Gini es redueix al 0,34. No hi ha cap altra solució que impostos progressius a rendes altes i a grans empreses combinats amb control del frau fiscal. Cosa que permet finançar la despesa pública activa, creadora de benestar, ocupació i infraestructures productives. Està tot inventat.

La qüestió és saber qui mana i per a qui. Pels seus actes els coneixereu i com veiem, al món en general, manen polítics venals al servei dels rics que encara volen ser-ho més.

Demagògia? En tot cas, és la demagògia de les dades.

La crisi ha accentuat la desigualtat i la polarització a tots els països, i particularment a Europa i els EUA, on va començar