El noi de la bicicleta

El 14 de juny del 2008 un parell de gamberrets troben una bici abandonada del servei municipal de bicicletes de Sevilla. Eren les tres tocades de la matinada i amb tota probabilitat, atès l’horari, en aquelles condicions que es defineixen com a més penjats que un fuet. Hi pugen tots dos i quan tot just avancen els deté la policia. L’escena cantava més que la Giralda. Els engarjolen. Com que un d’ells és menor, la grossa se l’emporta el que acaba de fer 18 anys. Es diu Adrián Manuel Moreno. Li cauen sis mesos “per robatori d’una bicicleta”, valorada, segons el servei corresponent de l’Ajuntament sevillà, en 1.200 euros. Una mica cara, diria jo, quan es compren a l’engròs.

Però continuem amb la història. No gaire després a l’Adrián l’enxampen en una “violació de domicili”, i sant tornemhi a comissaria. Comença a ser un reincident. Una mala tarda se li acut de conduir un cotxe quan tenia el carnet amb el permís cancel·lat i menys punts que l’àvia del bingo. Però gràcies al fet que la justícia és lenta, però segura com una funerària, l’Adrián va tenir temps de canviar de vida. Es va casar, té dos fills i una feina fixa. Fixa!, ja ho sentiu bé, ja. Fixa! Ara li ha arribat la notificació que ingressarà a la presó, després de la resolució de l’Audiència, llevat que el Govern l’indulti. Us imagineu el Consell de Ministres, presidit per Rajoy, atenent una sol·licitud d’indult pronunciada per l’elegant ministre de Justícia, per a un desgraciat que va agafar una bicicleta que no era seva, en una matinada de gresca i alegria a Sevilla el 2008?

Hem tornat a De Sica i Zavattini i al món neorealista d’El lladre de bicicletes. Tant que en molts aspectes es palpa l’ambient de la dècada dels cinquanta, quan era possible engarjolar un aturat per haver robat una bicicleta i declarar exempts de tals rigors judicials els pispes més importants que es repartien pel país. Us imagineu la llista que podríem fer des d’aquell dia de juny del 2008 fins ara mateix, de tots els que, en comptes de fer l’espavilat amb una bici en una nit esbojarrada, es van emportar la fàbrica, la van vendre i van deixar el personal amb un pam de nas i al carrer? I qui diu una fàbrica de bicicletes, pot posar un banc, una indústria, una operació financera comptada en milions d’euros. Dir això ara es diu demagògia, en un altre temps se’n deia pel seu nom, i en té molts. Però l’acudit més gran del bla-blabla institucional és que la justícia és igual per a tothom, frase que en honor a la veritat hauria de ser corregida i augmentada: la justícia és igual per a tothom sempre que parteixin de les mateixes condicions. I aquestes condicions exigeixen en primer lloc patrimoni, i en segon uns bons lletrats. A partir d’aquí la justícia és igual per a tothom.

Si no fos perquè es tractava d’un antic magistrat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya no m’ho hauria cregut. I a més ho firmava valerosament amb el seu nom i dos cognoms, Ángel García Fontanet. En un article més que brillant, titulat “L’honor del defraudador” ( El País), va deixar escrit: “[La minoria pro- gressista del Consell General del Poder Judicial] s’oposa a la publicació [de la identitat dels defraudadors] al·legant que els drets individuals dels grans delinqüents fiscals són prevalents al deure constitucional de contribuir al sosteniment de les despeses públiques”.

Si no ho hagués escrit una persona tan principal ni jo mateix m’ho hauria cregut. Aquesta obsessió “garantista” d’alguns juristes progres, o antigament progres, diguem-ho tot, molts dels quals acaben treballant o muntant grans bufets d’advocats experts a salvar blanquejadors, traficants i altre personal socialment rellevant, em fa venir basques... Em passa també quan contemplo Rodrigo Rato estiuejant en un iot mentre li cauen al damunt unes acusacions que converteixen l’exdirector de l’FMI en un insaciable delinqüent. El “garantisme”, en una societat com la nostra, no és més que un recurs perquè Millet s’exhibeixi en cadira de rodes, com si es tractés d’una pel·lícula de Berlanga. O que Bárcenas pugui anar a esquiar, com si no hagués passat res. O que Pujol i família apareguin sense patir el menyspreu social que es mereixen. És la diferència entre robar una bicicleta i quedar-se amb milions de l’erari públic. Quan sentiu la frase “deixem que la justícia faci la seva feina”, poseu-vos a tremolar, perquè ja està tot dat i beneït.

La nostra societat s’ha recobert d’una crosta de joiosa indiferència. Roben tots, diuen. Com si això fos un argument per a la impunitat. El garantisme, o el que és el mateix, el presumpte respecte a les lleis i, per tant als drets del delinqüent d’alta volada, gent que provoca la ruïna d’altres però mai la seva, ha arribat a un punt en què es tradueix com una provocació. Quan en un país es pot destituir un alt càrrec del Consell de Seguretat Nuclear, com és el cas de Rodolfo Isasia, perquè s’oposa a restringir la informació a la ciutadania sobre els incidents que es produeixen a les centrals nuclears, és que som a prop d’un règim corporatiu, en què el que expliqueu en realitat no compta per a res. Entre el que denunciem i les seves conseqüències hi ha un abisme, una espècie de barranc de rebutjos acumulats. En gairebé unes hores s’ha convertit en fum, en aire, contaminant i corrosiu però socialment innocu.

Estem en mans d’un personal impresentable. Escolto els ministres, gairebé sense excepcions notables, i em poso les mans al cap. No em puc estar de dir que això nostre, de casa, és de traca. De debò aquesta societat es mereix això? Sempre m’he negat a admetre l’aforisme que els pobles tenen els governs que es mereixen. No és cert. N’hi hauria prou amb mirar cap enrere per entendre que això és una justificació de la injustícia. Tenim els governs que ens venen i ens publiciten i ens angoixen, perquè la gent té una capacitat infinita per combregar amb rodes de molí. I si no que ho preguntin conjuntament als presidents Mariano Rajoy i Artur Mas.

Som al nivell més alt de corrupció de l’occident europeu. La nostra màfia és tan eficaç i controla tant de poder que no necessita matar, es conforma amb l’extorsió. A més a més, quan hi ha morts es procura amb rigor i eficàcia que no surtin als diaris. Si els sicaris són anònims, a tot estirar unes sigles, els poderosos amb prou feines són reconeixibles. Els partits institucionals, des del Partit Popular fins a Convergència –partit institucional per excel·lència, tal com el va crear Pujol– fins al PSOE, estan de merda fins a les orelles. I com a gran solució se’ls ha acudit la manipulació de la judicatura fins a extrems que superen la decència.

Com el ciclista de Sevilla que sol·licita un indult, sembla com si tots haguéssim de demanar al poder que ens indulti. No sé què devem haver fet, però el ministre Fernández Díaz té molt clar que som sospitosos de col·laborar amb l’enemic. I qui és l’enemic? Tot aquell que no és amic. La llei mordassa ens col·loca a la picota. Hi ha tantes raons per acusar-nos. Però això no és el pitjor, el més greu és que qui aspira a rescatar-nos del que ens amenaça està jugant a fer política i es diverteix moltíssim amb entrevistes i debats.

En un país on s’ha degradat la política entesa com a professió resulta que els nostres mitjans de comunicació dediquen els seus informatius i les seves pàgines a això que la gent odia. No és una qüestió de por sinó d’inquietud. La impunitat del poder, ací i allà, és tan evident que el ciutadà pot preguntar-se: “Si em passés res, a qui recorro?”.

Temps d’inquietud en una societat a punt d’explotar, perquè no és fàcil tornar als temps de neorealisme i d’El lladre de bicicletes sense que aparegui un fenomen, encara reduït però ja present, la violència. Havia pensat acabar amb una frase bonica sobre la tardor i els bolets, però crec que és sobrera.

Com a gran solució se’ls ha acudit la manipulació de la judicatura fins a extrems que superen la decència

MESEGUER