Notes sobre el terreny

Dijous passat dia 8 va parlar la CUP per boca de set dels seus deu diputats electes al Parlament de Catalunya. Per aquest motiu vaig ser convidat a participar el matí següent al programa radiofònic Hoy por hoy, que condueix Pepa Bueno. Els transcric a continuació –sense fer cap més correcció que alguna d’estil– les notes que vaig escriure amb presses sobre l’última pàgina d’un diari d’aquell dia mentre esperava la connexió als estudis del carrer Casp. Fan així: “Contingut del discurs de la CUP: 1. ruptura democràtica: incompliment de les lleis i sentències espanyoles, en especial del Tribunal Constitucional, gestos d’explícita ruptura formal amb l’Estat; 2. obertura d’un procés constituent: el Govern resultant de les urnes ja no serà un Govern autonòmic, sinó el primer Govern de la futura República Catalana, que tindrà per objectiu prioritari la redacció d’una Constitució catalana, i 3. pla de xoc social: a. aturar desnonaments i privatitzacions; b. aigua, gas i habitatge de franc per a tothom, i c. renacionalització de les empreses privatitzades, inclús la banca.

”Acceptarà Convergència Democrática de Catalunya aquestes condicions? Sí, perquè CDC ja no existeix, però ho acceptarà el que en queda? El president Mas, nacionalista, sens dubte, però que ja s’ocupa, abans que res, de com passarà als llibres d’història. L’actual cúpula que, nacionalista fervent, ha de procurar-se la continuïtat de la seva amenaçada carrera política.

”Dues reflexions: 1. davant quin escenari ens trobem? Barcelona continua sent una ciutat oberta, acollidora i riallera, fet que és compatible amb la situació institucionalment prerevolucionària actual (revolució = canvi de sistema polític per la ruptura i no per la reforma), i 2. què hi diu la dreta catalana antigament representada per CiU? a. històricament, sempre que el nacionalisme es fa independentista bascula cap a l’esquerra i bona part de la dreta es desenganxa, i b. què diran ara els meus amics que van votar Junts pel Sí per reforçar la posició negociadora de Mas? No ho sé, perquè no hi haurà negociació, sinó una ruptura deliberada”.

Fins aquí les notes que vaig utilitzar com a guió no llegit. Ara em sembla oportú desenvolupar un dels aspectes que vaig apuntar, el del “desenganxament” nacionalista per part de la dreta catalana quan l’independentisme es fa radical i bascula cap a l’esquerra o, més clar encara, quan veu amenaçat l’ordre establert. M’ha vingut a la memòria una pàgina de la biografia de Cambó de Jesús Pabón en què parla de l’intent frustrat de l’Assemblea de Parlamentaris del 1917, promoguda i després neutralitzada pel mateix Cambó. Diu així: “Cambó intentava una arriscada maniobra política. Profundament conservador, va voler reunir totes les forces revolucionàries del país i llançar-les, com un ariet, contra la corcada fortalesa dels partits turnants […]. Un cop enderrocat el sistema, va voler aixecar formacions noves i rigoroses que duguessin a terme la radical transformació de l’Estat [...]. En l’intent (es) registra l’antinòmia o contradicció interna de l’actuació de Cambó: els seus propòsits eren constructius; els mitjans a què recorria, revolucionaris, i l’eina es tornava contra les seves pròpies finalitats”. Final de la cita.

Pensem ara un moment. Substituïm l’objectiu regeneracionista de l’Estat sustentat per Cambó per la independència de Catalunya que Artur Mas ha pretès, i observem que la manera de procedir de tots dos és semblant: els mitjans a què va recórrer Cambó eren revolucionaris, els mitjans a què recorre el president Mas són el pacte amb Esquerra (que no és pròpiament un partit d’esquerres, però sí un partit radical a la vella manera francesa, de base menestral més que burgesa) i amb la CUP, que tanca els seus actes al crit de “poder popular”. Amb aquest escenari, l’antiga clientela convergent seguirà unànimement el president Mas quan arribi l’hora de la veritat? Admetem que hi ha, almenys, motius per dubtar-ho, ja que tot i que és cert que la història no es repeteix, també ho és que ens proporciona indicis sobre els quals podem construir les nostres previsions de futur. Sobretot quan el cas que es narra no és l’únic que es pot espigolar en la història de Catalunya.

En resum: ens trobem en un escenari definit pel qüestionament radical de les institucions que articulen la nostra vida col·lectiva, en tràngol –segons la voluntat de molts– de ser substituïdes per la força i en contra de la voluntat de molts d’altres. Davant d’aquesta situació, el primer que s’ha de fer és reconèixer la magnitud del problema tal com es planteja; en segon lloc, no dramatitzar, perquè encara hi ha temps i sobren recursos per encarrilar-lo, i en tercer lloc, sentir-nos tots interpel·lats per buscar amb urgència una solució consistent en un pacte transaccional que ens alliberi dels deliris dels tenors, dels senglars –i dels absents– que abunden a un costat i un altre de l’Ebre. No hem d’oblidar que la civilització és una lleugera crosta que, tot i que sembla irreversible i eterna, és reversible i conjuntural.

Ens trobem en un escenari definit pel qüestionament radical de les institucions que articulen la nostra vida