“Jo no vaig matar la filla”

Una nena. M’acusen d’haver-la assassinat. La meva filla. Com s’esborren els rastres, les distraccions en l’escena on va passar tot? Com es construeix un relat que allunyi el penat del crim perquè el jurat el cregui? La sedació gairebé la va matar, però no n’hi va haver prou: on és el mocador amb què va morir asfixiada?, no l’han trobat ni ho faran. Les cordes amb què es va lligar el cadàver constitueixen una prova, encara que ningú no pot demostrar que siguin del mateix rotllo que les que podríem tenir al xalet familiar. Indicis i més indicis, però poques proves. Sobre la droga, explicaré a la policia i al jutge que mai no l’hi vaig donar, que jo prenc barbitúrics pels nervis com molta gent assenyada i que no per això sóc una criminal, que el lorazepam pot fer la vida una mica més digerible... si no et mata, millor que el meu advocat obviï aquest últim detall. Diré això perquè no m’identifiquin amb la sobredosi a la sang de la nena, ni amb els seus episodis de somnolència de tres mesos. Diré que ella tenia al·lèrgia. Diré, diré...

La gent morbosa voldrà saber els perquès. Entenc que no és exclusivament el morbo el que portarà a altres mares a interessar-se per la meva història. Hi ha alguna cosa més: la necessitat de comprendre, si era o no un pla concertat, com s’explica que hi hagués la droga al meu vestit... Perquè era la meva filla, sí, la meva filla. I, so- bretot, com se suposa que una mare es podria beure l’enteniment si també se la reconeix com a persona assenyada, algú que havia fet un projecte de vida amb una nena. El cert és que ningú no coneix realment com era la meva relació amb ella. Planeja una gran foscor sobre l’últim any. El buit del final.

Ha d’estar pensant la gent que pot ser que aquesta acusada, si és que va cometre el crim, ho va fer per raons que són més enllà del seu enteniment. Si ell em va ajudar, una altra de les acusacions, per què no l’inculpo, o per què no ho fa ell? Crec que tinc l’odi del jurat, d’un país sencer. Molts em tractaran de boja perquè, amb raó, afirmen que la sensatesa pot semblar una collonada però té una capacitat increïble per determinar la vida. Diran que sóc incapaç de distingir entre el bé i el mal. Amb la vida d’una filla no es pot jugar al posar i treure, el que es dóna no es treu és el dogma dels nens, la vida no és jugar a ser déu. Me’n culpen. Potser ho veig escrit aviat en algun article d’opinió.

Davant el tribunal, davant la policia, davant els que em jutgen, davant els periodistes, voldria diluir-me, convertir-me en un mer bassal sobre el terra de la sala de vistes, desaparèixer. Però aquí sóc, de negre dol i atrapada. Que el món sencer contempli a través de la meva cara el meu turment. Tinc cara d’assassina? Quina cara té una assassina? En algun moment deixaré que els meus ulls es facin humans, les galtes se m’estovaran i per elles baixaran unes llàgrimes que potser siguin perquè ja no em queda ni un bri de felicitat a què agafar-me.

–Jo no la vaig matar. Jo no la vaig matar.

No serà el morbo el que farà interessar-nos per la història d’una acusada de matar la seva filla sinó conèixer per què