La Vanguardia (Català-1ª edició)
Les altres cares de la sort
“Tants diners poden fer-te molt infeliç”, diu la venedora de loteria de Pere IV que va segellar el premi més gros de la primitiva
La primitiva va repartir dijous a la nit el premi més generós de tota la seva història: 101 milions d’euros. L’únic bitllet guanyador va ser segellat en una administració ubicada al carrer Pere IV de Barcelona. “Ha de ser un treballador dels magatzems de la zona, un transportista d’aquests que fan gasolina aquí al costat –va especular la venedora de loteria Montserrat García al costat de la seva filla Anna Maria Mateu– o qualsevol... la veritat és que no ho sé, i si ho sabés tampoc ho diria fins que m’hi autoritzessin. Sóc una professional. Em vaig criar en aquesta administració. Estem aquí des dels anys seixanta”.
Fa temps que els premiats amb tants zeros no es deixen veure per aquests escenaris. Ja no vénen tampoc els responsables de les sucursals bancàries amb les seves carpetes atapeïdes de condicions avantatjoses. A part de la Glòria, la cuinera de la casa de menjars del costat que se’n va assabentar a les set del matí i va trucar a la Montse, només es van acostar a aquest racó del Poblenou dos delegats de Loteries i Apostes de l’Estat i l’Alfredo, un transportista jubilat que acostuma a fer voltes per la zona escoltant el seu transistor. I després algunes càmeres de televisió demanant, sisplau, que destapin una altra ampolla de cava.
“La sort adopta moltes formes –va afegir la venedora de loteria amb un to filosòfic–. Una vegada, als vuitanta, un senyor que venia cada setmana va arribar amb algunes travesses, i quan va veure que li faltaven unes pessetes va decidir no segellar la que havia fet el seu
A aquestes celebracions ja no hi vénen ni els premiats ni els empleats de les sucursals bancàries
nét. “Total –va dir– què en sap el nen de futbol!”, la va llençar a les escombraries i se’n va anar... I una senyora que era allà la va agafar de la paperera i va dir “mira, així m’estalvio fer-la”, i la va segellar. Després li van tocar més de dos milions de pessetes . El senyor va continuar venint cada setmana, però mai no li vam dir res. Crec que mai no li va tocar cap premi important. La sort és així”. “Sí –va intervenir l’Alfredo, el transportista jubilat–, jo una vegada em vaig parar entre Cúellar i Baza, a Granada, i vaig comprar un bitllet del sorteig de Reis i vaig encertar tots els números menys el primer! Això va ser mala o bona sort?”.
“Jo estic molt contenta –va prosseguir la Montse–, perquè aquesta és una administració hu- mil en un barri humil de gent treballadora, i l’únic que vull és que al guanyador no se li pugin els diners al cap i que li serveixin, a més, per fer alguna cosa bona pel món. Amb tants diners es poden canviar moltes coses. A molta gent li toquen milions i se’ls hi puja al cap i comencen a malgastar en capricis, com si els diners li duressin sempre. Però no és així. Tot s’acaba. Sempre. I molta gent a qui li somriu la sort acaba sent molt desgraciada”. “Segur que aquest ja no té problemes amb l’IBI”, va subratllar l’Alfredo.