Un ‘rabudo’ contra el càncer

NACHO MIRÁS FOLE (1971-2015) Periodista

En gallec i castellà rabu

do és un adjectiu que s’aplica a animals amb la cua llarga. Però a la llengua pròpia de Galícia té un significat addicional, que és el d’ús habitual, el d’algú amb mal geni, indomable. Va ser aquest caràcter rebel al qual va apel·lar Nacho Mirás Fole quan el 2005 va anomenar Rabudopuntocom el seu blog, en què reflectia diferents perspectives de la seva vida de periodista de la redacció de Santiago de La Voz de Galicia, especialitzat, entre altres coses, en successos, com a deixeble avantatjat de l’inoblidable José Luis Alvite. Els diumenges viatjava a les pàgines del diari al passat recent de Compostel·la per, a cavall de la seva Vespa màgica, rescatar històries, com la que el senyal de la portuguesa RTP va arribar a la capital de Galícia anys abans que la de TVE. Els dilluns publicava a la contraportada entrevistes delicioses de caràcter personal, com una en què es va posar a cantar sarsueles espanyolíssimes amb Francisco Rodríguez, el líder històric de l’UPG, el partit comunista patriòtic gallec.

A partir del 4 de novembre del 2013 el blog Rabudopuntocom es va convertir en un territori mili- tar, en l’espai en què Mirás narrava amb sorna descarnada, metàfores enginyoses i saviesa lúcida el seu combat contra Casiano. Amb aquest nom va ser com va batejar el tumor que tenia al cervell, en record d’un incòmode inquilí de renda antiga que va fer anar de corcoll els seus pares. Nascut a Vigo el 1971, va estudiar Periodisme a l’Autònoma de Barcelona, on va aterrar el 1989 com “un marcià de la província de Pontevedra”, segons va escriure per parafrasejar Sin noti

cias de Gurb, d’Eduardo Mendoza.

Poc després que li diagnostiquessin el càncer de cervell del qual va morir dijous passat, Mirás va decidir fugir dels seus dimonis tornant a Barcelona, a passejar uns dies sota el sol pel Raval i l’Eixample. “Entre el 1989 i el 1994, Catalunya em va donar una carrera, un idioma

que parlo amb facilitat, el carnet de conduir, un munt d’amics que mantinc i una història d’amor internacional”, va relatar en el seu blog. La carrera la va finançar amb les rendes obreres de la seva família, els estalvis de la seva padrina, les beques i les classes de gaita que feia en centres gallecs.

A Barcelona va publicar, amb l’editorial Paidós, El millor pitjor

moment de la meva vida, el llibre en què es recullen les cròniques del blog sobre el seu combat contra Casiano, sempre acompanyat per la seva dona, la també periodista Ainhoa Apestegui, i els seus fills, Ane i Mikel. Mentre exercitava els seus dits de gaiter, Mirás va trobar en el seu do per a la narració la seva teràpia particular, que també li va servir per reclutar un enorme exèrcit de “reservistes”, els seguidors que li donaven forces per a aquestes doloroses batalles que el van portar a passar dues vegades pel quiròfan.

En el títol del tercer dels 181 textos que va escriure sobre la seva malaltia recomanava que s’abstinguessin els aprensius. Eren relats realistes, durs, encara que trufats de l’humor i de la bonhomia que caracteritzaven l’autor.

Mirás va relatar amb sorna sàvia el seu combat contra Casiano, el tumor que tenia al cervell