La Vanguardia (Català-1ª edició)
Pura literatura
El 49,6% de la població mundial és femenina. És a dir, que gairebé la meitat dels habitants de la Terra són dones. Però a la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País no ho sembla. A les parets, hi ha quadres de batalles, i en unes cadires com de l’ala oest de la Casa Blanca, s’asseuen a primera fila Miquel Roca i el conseller de Justícia, Germà Gordó. A la taula dels ponents, Jordi Cabré presenta el llibre que ha coordinat, El canvi
cultural a Catalunya (Pòrtic), en què participen jovells sobradament preparats.
Però hi ha coses que no canvien, puntualitza la presidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, Bel Olid: “Això continua essent un camp de naps”. En la seva intervenció, el subdirector d’El
món a RAC1, Jofre Llombart, aca- ba de dir que una vegada li serviren un gintònic amb tantes coses que li quedà una amanida boníssima. També ha dit que, si percentualment a Catalunya hi hagués tants periodistes com al llibre, un de cada 6,4 catalans seria periodista, per a desgràcia de la salut matrimonial del país. Doncs bé, respon Olid, si hi hagués tan poques dones com al llibre, tindríem un problema. També respon a Roger Guasch, director general del Gran Teatre del Liceu, qui assegura que la gestió cultural no pot ser deficitària i ha de funcionar com una empresa. Què vol dir, deficitari? Quin seria el baròmetre? El que cal és creure’ns d’una vegada que la cultura és necessària. Olid trenca cors i pilotes amb la mateixa eficàcia. Les poques assistents que hi ha pregunten qui és. A Roca li agrada el seu discurs. Gordó li diu allò que tant odiam que ens diguin: “Molt bé, maca”.
I si continuam amb les estadístiques, al premi Planeta, celebrat al Palau de Congressos dijous vespre, el que més abunda és la poesia. Tots coneixem l’oda a l’eterna joventut de Jordi Hurtado, per exemple, o els reversos a la immortalitat d’Eduard Punset, o la cançó econòmica de Leopoldo Abadía. Arriben el futurista Albert Rivera, el neoclàssic Matías Prats, la romàntica María Eugenia Yagüe, l’avantguardista Màrius Carol i els bards empresaris, com el president de Telefónica, César Alierta.
Pel Photocall passen Javier Sierra, Lucía Etxebarria, Espido Freire, Juan Manuel de Prada. Entre els rumors dels possibles finalistes, dos noms sonaven amb força. Un era el de la televisiva Cristina Pedroche, i aquí la tenim amb Anna Simon, dues muses contemporànies. L’altre era el de Sergio Vila-Sanjuán, i la seva pròpia filla Leticia va arribar a dubtar de la seva paraula, atesa la insistència dels mitjans. Arriba un fals Andrés Calamaro. Pregunto qui és aquest fals Calamaro que va de superestrella del rock i agafa una noia per la cintura com si fos seva. Resulta que el fals Calamaro és Calamaro de veritat.
Aquest és el primer Planeta sense José Manuel Lara Bosch, a qui fan un homenatge. A la taula del nou president del Grup, Josep Creuheras, s’asseuen Artur Mas, Pedro Sánchez i Ana Pastor, ministra de Foment (deduesc que de la lectura). El finalista és Daniel Sánchez Arévalo, director de pel·lícules com AzulOscuroCasi
Negro i Gordos que, en rebre el guardó, diu: “Espero que David Fincher compri la meva novel·la”. Tot molt literari. I literal. En un moment donat, els seus amics Mario Casas i José Coronado surten a fumar mentre xerren del càncer de pulmó. També hi ha Júlia Otero; la seva filla, Candela Martínez, aixeca passions.
Najat El Hachmi és a la taula dels escriptors de Destino. O bé, a la taula dels escriptors. Hi ha Gemma Lienas i la seva germana, Carme Riera i el seu marit, Paco Llinàs, hi ha Lorenzo Silva, Rafel Nadal i Alicia Giménez Bartlett, a qui na Najat li pregunta: “Tu saps qui ha guanyat? És que mai no me n’assabento”. Giménez Bartlett fa cara de pòquer durant tot el sopar. Quan diuen el seu nom, puja a l’escenari amb un jersei que diu: “Merde”. Podeu llegir-ho com vulgueu, també és literal i literari. Sigui com sigui, ha deixat els homes en pilotes. Almanco, així és com es titula la seva novel·la guanyadora:
Hombres desnudos. Recorda Lara i la seva agent, Carmen Balcells, i dedica el seu agraïment a aquells desconeguts amb qui ens creuam, ens somriuen i ens faciliten la vida.
Després de sopar, és tradició passar per l’hotel Princesa Sofía, on s’allotgen els guanyadors i els periodistes que vénen d’altres bandes del Planeta. Al hall passen aquelles coses que no es poden explicar: Sánchez Dragó mira –com si hi hagués menjat i begut– la boca de la seva companya de programa, Anna Grau. I el periodista Ricard Ruiz no es pot creure que Quim Gutiérrez no sàpiga què és el poliamor. Deu ser l’únic actor que no ho sap. Li ho explica davant de l’editora de Destino, Anna Soldevila, la de Columna, Glòria Gasch, i el director del Grup 62, Emili Rosales, que atenen amb interès i ho troben complicat de gestionar. També hi ha l’escriptora de novel·la negra Dolores Redondo, qui assegura que té el seu marit Eduardo acollonit, perquè ella sap com desfer-se d’un cos. Supòs que aquesta és la part més literària que literal de tota la nit.
Quan anuncien el seu nom, puja a l’escenari amb un jersei que diu: “Merde”: ho poden llegir com vulguin