Torna Arthur Miller

Reediten peces teatrals del polèmic dramaturg dels Estats Units coincidint amb el centenari del seu naixement, que és avui

Va néixer a Nova York el 17 d’octubre del 1915 i va morir el 10 de febrer del 2005 a Roxbury, Connecticut. Ara fa un segle. Va viure intensament noranta anys acumulant a la seva biografia referències professionals que encara no hem oblidat: el premi Pulitzer, l’èxit de l’evolució de la seva obra Mort

d’un viatjant (1949), l’agudesa de Vidres trencats i la persecució que va patir a la dècada dels vuitanta, víctima de la cacera de bruixes.

Malgrat patir moltes pressions –per començar li van retirar el passaport– mai va revelar els noms dels membres d’aquell cercle literari que era sospitós de tenir vincles amb el Partit Comunista. Ell mateix, fins i tot sense ser comunista, va firmar diversos manifestos de suport i va assistir a reunions clandesti- nes. La seva crítica a Les bruixes

de Salem (1952), fúria desencadenada de tota una comunitat, va ser conseqüència d’una profunda reflexió sobre l’envit maccarthista. Amb motiu del centenari del seu naixement, l’editorial Tusquets publica ara un volum titulat Teatro reunido, cinc de les peces teatrals més importants del dramaturg, i reedita Vidas rebeldes. També ha publicat un conte infantil de Miller, La manta de Jane, il·lustrat pel dibuixant nord-americà Al Parker.

No va viure la vida que esperava. Altres circumstàncies més personals van determinar la seva polèmica personalitat i van alimentar la seva llegenda negra. El seu primer matrimoni, l’any 1940, amb la nòvia de l’escola –filla d’un venedor d’assegurances amb qui va tenir dos fills– va resultar fallit. El segon, el tempestuós matrimoni amb l’actriu Marilyn Monroe (entre 1956 i 1961) a la qual –segons ella– “va aniquilar humanament i va hu-

miliar públicament”, el va deixar sentimentalment exhaust. La mateixa Marilyn va protagonitzar Vidas rebeldes, dirigida per John Huston el 1960, la primera incursió al cinema del mític Miller. El tercer no va ser millor: es va casar amb la fotògrafa Inge Morath i van viure junts entre el 1962 i el 2002. Però d’aquest matrimoni va néixer un fill amb síndrome de Down que va ser internat al cap de pocs dies de néixer en una institució pública, una circumstància que l’autor mai no volia recordar.

Fill d’una família d’immigrants jueus de classe mitjana, Arthur Miller va veure, amb els ulls d’un adolescent de catorze anys, com el seu pare, que posseïa una pròspera empresa tèxtil, s’arruïnava amb el crac del 29. La família va haver de traslladar-se de Manhattan a un modest apartament de Brooklyn. El mateix en què es va inspirar per crear Mort d’un viatjant, epopeia del viatjant de comerç Willy Loman que, quan veu que se li ensorra la vida, es pregunta què ha fet malament. Amb el temps, Mort d’un viat

jant ha acabat sent símbol de la tragèdia d’un home corrent immers en una societat que l’aniquila. I de la inutilitat del sacrifici! El mateix Miller coneixia bé el que significa l’esforç: es va pagar els estudis de Periodisme a la Universitat de Michigan amb els diners que havia guanyat en un magatzem de recanvis per a automòbil. Va ser un gran activista social, va denunciar entre altres coses, la intervenció dels EUA a Corea i el Vietnam mentre reconeixia públicament “en- cara em sorprèn que la injustícia em provoqui insomni”.

A la dècada dels anys cinquanta del segle passat, l’interès, a Espanya, per les propostes escèniques d’Arthur Miller, principalment entre alguns grups de teatre alternatiu, va anar en aug- ment. Fins a arribar als grans escenaris. Quan l’any 1956 José Tamayo, director del teatre Español de Madrid, va decidir posar en escena la polèmica obra de Miller, Les bruixes de Salem, va poder tenir present un favorable antecedent: l’estrena, el 10 de gener del 1952, també dirigi- da per ell, d’un altre dels textos del dramaturg nord-americà. La gran acollida del muntatge de

La mort d’un viatjant, interpretada per la Compañía Lope de Vega al Teatro de la Comedia de Madrid, per part dels espectadors i la crítica va significar, de fet, un èxit comercial que va fer que es mantingués a la cartellera durant mesos.

Mario Gas, que va dirigir l’obra l’any 2009 al teatre Español, explicava en què consistia ser “un Loman”: “qualsevol persona que viu una vida de ficció totalment alienada, a favor d’un sistema que, quan ja no li serveix de res, el foragita a la cuneta i que, a més a més, no sap quin lloc ocupa al món, ni sap reaccionar ni tenir un compromís amb ell mateix, aquesta persona avui és un Loman.” Els trobem per tot arreu, afegia. També n’hi ha hagut en pantalla i a l’escenari, de José Sacristán a Jordi Boixaderas, de Dustin Hoffman a John Malkovich.

Els seus personatges, turmentats per la culpabilitat, arrossegats per gelosies i sospites, reflecteixen la seva pròpia vida. Una cosa que es projecta, per exemple, a Panorama des del

pont (1955), una altra de les obres clau del dramaturg i guionista que ha rescatat l’editorial Tusquets. Una peça que, en paraules de l’escriptor Eduardo Mendoza, “fa que l’espectador (o lector) estigui en un dilema constant: jutjar una conducta que un creu censurable però que difícilment pot condemnar sense reserves”. També podria ser vigent, encara avui, Tots eren els

meus fills (1947), una de les seves primeres obres, que Elia Kazan va dirigir a l’estrena, que incideix en un tema recurrent en Miller: les conflictives relacions entre pares i fills, la responsabilitat social i individual, la necessitat o no de viure segons uns principis i, com sempre, els fantasmes del passat, finalment.

Tusquets publica un volum titulat ‘Teatro reunido’, cinc de les peces teatrals més importants de Miller Els seus personatges, turmentats per la culpabilitat, la gelosia i les sospites, reflecteixen la seva pròpia vida

Inge Morath, la fotògrafa que després seria la seva dona, va retratar l’escriptor amb Marilyn Monroe

INGE MORATH/ MAGNUM PHOTOS