La Vanguardia (Català-1ª edició)
Només en pot quedar un
El jurat de Sitges proclamarà avui quina és la millor pel·lícula entre una trentena llarga de títols en competició
Sitges arriba a la seva fi. Almenys pel que fa a la competició, ja que demà el festival continua amb les maratons, on el públic podrà recuperar els títols més destacats del certamen. Però, en l’apartat dels premis, la sort està tirada. El jurat de la secció oficial, format per, entre d’altres, l’actor Carlos Areces, habitual de moltes comèdies espanyoles, i el director Javier Ruiz Caldera, va decidir ahir al migdia el seu veredicte, amb els membres reunits al voltant d’una taula del restaurant de l’hotel Avinguda Sofia.
Expliquen que la sobretaula va ser llarga, i s’entén. Havien de decidir quina era la millor pel·lícula d’entre els, atenció, trenta-sis títols a concurs de la secció Fantàstic (això si comptem Parasyte i Parasyte Part 2, de Takashi Yamazaki, com dues pel·lícules diferents; si no, la cosa es redueix a 35, xifra que tampoc no és un gran alleujament). Molts títols, doncs, i això dificulta fer un palmarès. En qualsevol cas, el resultat de les seves deliberacions –o de la seva digestió– se sabrà avui mateix, cap al migdia.
Cal dir que els premis d’aquest jurat no seran els únics. N’hi haurà més. Amb la seva abundància habitual, Sitges 2015 –la 48a edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, per anomenar-lo sense confiances i pel seu nom oficial– té, a més del jurat de Fantàstic, el primer i principal, deu jurats diferents més. Cadascun d’aquests està format per tres membres com a mínim. O sigui, que, d’una manera o altra, aquesta multitud de jurats valoren les 159 pel·lícules que conformen l’edició d’aquest any. Però al final només hi haurà una pel·lícula guanyadora indiscutible, la que aconseguirà el premi a la millor pel·lícula. Igual que passava en aquella inoblidable Els immortals, de tots contra tots, amb Sean Con- nery i Christopher Lambert, on “al final només en pot quedar un”.
Les favorites. Algunes pel·lícules –molt diferents entre elles– surten amb avantatge. Pocs les han vistes totes, en realitat, però entre els crítics hi ha algunes coincidències. El cadáver de Anna Fritz, d’Héctor Hernández, per la part espanyola. Cemetery of splendour, d’Apichatpong Weerasethakul, per la part cinèfila. The gift, de Joel Edgerton, amb un indiscutible aire de cinema independent. Macbeth, de Justin Kurzel, per Michael Fassbender, igual que Victoria, però en aquest cas, per Laia Costa. Tot i que si ens hem de mullar, llavors direm Green Room, de Jeremy Saulnier, indiscutiblement. Per enèrgica, vital, ben dirigida i emocionant; per tot, en realitat, i a més, perquè és molt Sitges. Saulnier, que va sorprendre amb Blue ruin (2013), ho ha tornat a fer amb aquest títol sobre rock, skins, nazis, una mica de gore i un molt de supervivència extrema.
Takashi Miike, rei del gore. Yakuza Apocalypse, de Miike, projectada ahir, tan sols podria ser premiada, si existís, amb el premi Takeshi Miikee. El japonès se supera (i es parodia) a si mateix en aquesta esbojarrada història de vampirs yakuza. On les víctimes fan punt, surt una imitació de la granota Kermit, uns mosseguen els altres, s’arrenquen caps i es trepitgen sense que sàpigues molt bé què es- tà passant. El productiu director d’Audition (1999) i Ichi the Killer (2001), capaç de fer 15 pel·lícules a l’any (ara només tres o quatre: l’edat), no vol decebre els seus seguidors. “I continuo sent fidel al nen que anava al cinema de petit”, diu, i afegeix: “La violència de les meves pel·lícules és el resultat de la meva timidesa, com una manera de sublimar-la”. Yakuza Apocalypse estalviarà a Miike una bona quantitat a la factura psicològica. Però el cost psíquic per a l’espectador no ha estat avaluat. I és alt.
Una habitació verda. El director de Green room, Jeremy Saulnier, va arribar ahir a Sitges, potser a temps per recollir el gran premi, tot i que confessa que és molt supersticiós sobre això. És difícil imaginar-se’l parlant amb ell, de cap rapat, però assegura que als noranta va ser un seguidor entregat del hardcore més extrem. “Diuen que Green room és un thriller negre i d’horror. Però si m’ho pregunta a mi, la classificaria com una pel·lícula de guerra”, afirma el director. I té raó: els protagonistes han de fugir d’un tancament mortal. “És el meu homenatge i, alhora, la meva venjança d’aquella època”. Green room és un film violent, però d’“una violència epidèrmica comparada amb Blue ruin, fins i tot amb tocs de comèdia per abaixar la tensió”. Ara només té una obsessió: “Treure tot el partit a les imatges, saber explicar històries a través d’elles”, i si se li pregunta quina banda s’emportaria a una illa deserta (els qui vegin la pel·lícula sabran el motiu d’aquesta pregunta), no dubta: Black Sabbath. Déu meu! Sèries i les guerres del VOD. Aquest ha estat l’any de les sèries, un apartat que l’organització ampliarà el 2016. I s’han avançat les línies mestres de la guerra imminent del cinema a Internet. Movistar va explicar els seus plans al principi del festival. Ahir ho va fer Wuaki.tv, la plataforma de vídeo a la carta (VOD) a la xarxa. Allà on hi ha, o hi haurà, totes les pel·lícules. Incloses les de Sitges. Totes les plataformes es preparen per a la imminent arribada de Netflix. Posicionades, com se sol dir. Jacint Roca, fundador de la plataforma finançada per Rakuten, l’Amazon japonès, va explicar que la seva companyia està preparada per al desafiament. La inquietud en el sector per l’arribada de Netflix a Espanya (dimarts que ve, 20 d’octubre) no ha de ser tal, assegura Roca. “Al contrari, l’experiència en altres països, on el vídeo a través de la xarxa està més establert que aquí, ens diu que la gent s’apunta, en molts casos, a dues plataformes. Per 15 euros tenen tot el cinema a les seves mans”. En aquests moments a Espanya hi ha, a més de Wuaki.tv, una mitja dotzena de plataformes, inclosa Filmin, Movistar, iTunes, Nubeox, etcètera. L’arribada de Netflix agita les aigües del negoci i els posa en alerta. Preparats per al combat, com si al final “només en pogués quedar una”, com dèiem d’Els immortals. Una, o pel cap alt, dues, segons el líder de Wuaki.tv.