Pastoral evangèlica

Sinfònica de Bamberg

Solista: Christian Blackshaw, piano Direcció: Jonathan Nott Lloc i data: Cicle Ibercamera. L’Auditori (14/X/2015)

Formidable inici de temporada d’Ibercamera amb una orquestra i un solista excepcionals. El pianista veterà Christian Blackshaw es torna a llançar a l’escena i mostra el perfil de pianista romàntic –d’escola– amb la interpretació del Concert núm. 20 en re menor, de Mozart. Una obra de l’últim quart del segle XIX que ja apunta maneres molt dramàtiques i obre el camí de les inquietuds expressives de Beethoven. Sense entrar en detalls tècnics, tant el concert com l’orques- tra sembla que volen sortir del marc clàssic, i això facilita la coherència amb els solistes que, sobretot en les cadències molt visibles, incideixen en la visió romàntica. Desconec quina cadència va tocar Blackshaw, però el mateix Beethoven va arribar a escriure aquestes parts a solo per a les seves interpretacions, i el seu desenvolupament especulatiu m’hi ha sonat. Cal subratllar la claredat i la musicalitat amb què Blackshaw va dialogar amb l’orquestra, potser de rítmica molt marcada pel director Nott, que va fer gala de les seves exquisides dinàmiques –complexes per a aquesta sala– amb piano romàntic.

L’Obertura Egmont op. 84 va ser la carta de presentació orquestral. Un director de gest eloqüent però enganxat als instruments, potser més proper a aquella manera de dirigir que se li atribuïa al mateix Beethoven, ocupat en l’expressió, una vegada que el tempo s’hagués substanciat en l’orquestra. Nott va subratllar contrastos, crescendos i joc de tensions. Tot i que l’estructura expressiva de l’obra demana potser més calidesa davant un desenllaç, brillant, però fred.

L’apoteosi va ser la versió que aquesta magnífica orquestra va fer de la Pastoral, de Beethoven. Moltes vegades s’ha comparat l’orquestra amb el símil de la indústria, i en aquest cas era un motor d’un Porsche amb un conductor que sabia on podia arribar, amb una resposta molt mesurada i alhora total de cada secció. Uns solistes de fustes excepcionals (clarinet i flauta), un començament amb dinàmiques al·lucinants, claredat i distinció de les diferents atribucions a la corda a l’inici de l’Andante. I l’eclosió de la tempesta, amb brillantor de llampec, nitidesa, tensió, contrast i color... i un fraseig eloqüent. Què més es pot demanar? Un exemple del que voldríem... per què no?