La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Polèmic no ho sóc, imprevisible, potser...”
Adrià Puntí presenta avui el disc ‘La clau de girar el taller ’ al Temporada Alta
Feia tretze anys de l’últim àlbum publicat per Adrià Puntí, un Maria que el va certificar com un dels grans cantautors de l’escena catalana contemporània. Després d’anys de dubtes (per exemple: Quimi Portet va estar al capdavant de la producció fins que va desistir), malaltia, crisi i retorn, el músic de Salt va publicar ahir finalment la seva nova obra, que és doble, ja que d’una banda edita l’àlbum La clau de girar el taller i, de l’altra, el disc llibre Enclusa i un cop de mall, tots dos publicats per la discogràfica barcelonina Satélite K. El cavall de batalla d’aquest desembarcament creatiu és La clau de girar el taller, un heterogeni i heterodox disc produït per ell mateix, acompanyat del seu actual grup i on s’agrupen tretze cançons més agitades, més melòdiques, més enfebrades, però sempre amb la seva literatura d’imatges impossibles, d’imprevisible nocturnitat. Puntí presenta aquesta nit a Girona, dins del festival Temporada Alta (Auditori, 21 h) i amb caràcter d’estrena, La clau de girar el taller, amb el seu grup reforçat amb vents i corda.
Es pot qualificar de petit miracle veure aquest àlbum i aquest disc llibre al carrer? No sóc tan messiànic, però si el mires amb una mica de sorna, sí, el pots qualificar de petit miracle.
El seu últim disc va sortir el 2002. Ha trigat una mica, no? Ha estat un procés de reorientació, però durant aquest temps no he pa- rat, he fet altres coses: gires, documentals, algun devedé, el llibre Incompletament Puntí, que va ser una cosa molt important, perquè per mi és un abans i un després. El que passa és que a nivell discogràfic tenia un problema greu amb l’anterior discogràfica, i es veu que s’ha solucionat.
Quin significat té el títol de l’àlbum? És, en part, un record de la infantesa, de l’adolescència. En aquella època, a la majoria de les feines, però sobretot als tallers, quan eres aprenent et feien les típiques bromes de principiants, algunes de molt bèsties. Però també fa refe- rència a aquesta clau mestra que d’alguna manera fa girar el taller al revés, t’obre la creativitat.
Aquest disc és el començament d’una etapa de la seva carrera? No ho crec; la nova etapa va arrencar sense cap dubte amb l’Incompletament Puntí. I això d’ara és una ampliació del projecte, i cal veureho dins del conjunt d’una aventura que va començar bastant abans, en concret amb Viatge d’un savi vilatrista cap enlloc, que vull convertir en pel·lícula quan tingui temps. Amb el llibre Enclusa i un cop de mall m’ho he passat molt bé fent dibuixos, textos... diferents als de l’Incompletament Puntí, que eren només dibuixos a les fosques.
Un llibre disc d’aquestes característiques no deixa de ser també un petit miracle. M’ha sortit així. És un luxe, però només estem a la vida una vegada i volia que continués la línia de l’Incompletament Puntí Si de mi hagués depès, l’hauria fet de marbre, però ja està bé així...
Per què al voltant de vostè hi ha sempre molta expectació? Polèmic no ho sóc. Imprevisible,
“Crec que el meu treball ha anat madurant amb el temps: el trobo més interessant”
potser... des del meu punt de vista em veig molt previsible, però és veritat que es parla del disc més esperat, però són qüestions de mercat. Jo el que vull és que la gent gaudeixi amb el disc, que rigui , gaudeixi, plori.
Aquest disc quin Adrià Punti reflecteix? Lletrísticament ha estat una tasca important. La meva travessia pel desert era sobretot que no em sortien coses que a mi m’interessessin. I de cop em va aparèixer allò de La clau..., i el que abans t’havia costat dies o mesos ara ho feies en deu minuts, com em va passar amb un altre tema del disc, Sardana en un blues, amb una coherència lletrística i lligada a la música increïbles.
Algú que l’hagi seguit des dels primers temps d’Umpah-Pah està veient un dels millors Adrià Puntí? Jo crec que sí; el meu treball s’ha anat consolidant i madurant amb el temps, i el trobo molt més interessant sense desmerèixer l’anterior.
“La meva travessia pel desert era que no em sortien coses que a mi m’interessessin”