Hedonisme i pragmatisme

PRECAUCIÓ. El balanç de Paco Jémez contra el Barça és estadísticament desastrós: 6 enfrontaments, 6 derrotes, 2 gols marcats i 26 d’encaixats. No és fàcil argumentar que el partit és perillós, però ho és. Queda a gust del consumidor si el tècnic del Rayo Vallecano és un hedonista que fa bé al futbol –a mi m’ho sembla– o un temerari. Del que no hi ha dubte és que és coherent i que la seva proposta és incòmoda per al Barça. La pressió alta, la intensitat i el desig de tenir la pilota obliguen el rival a pensar ràpid, a ser molt precís i, en el cas blaugrana, a jugar més vertical de com ho sol fer, un escenari semblant als partits contra el Celta o el Bayer. Sigui amb Tito, Tata o Luis Enrique, el Barça ha acabat imposant sempre la seva eficàcia, però és tan cert com que, sovint, els marcadors han estat enganyosos. Per entendre la particularitat del rival, es pot recordar que Luis Enrique només va alinear junts Xavi i Iniesta quatre vegades, i dues van ser en els partits contra el Rayo, prova que volia possessió i precisió, però ni tan sols amb els dos mestres del control ho va aconseguir.

FALTA DELICADESA. Xavi se’n va anar, i Iniesta i Messi estan lesionats. Falten caps pensants i els peus més delicats a l’hora d’associar-se i posar pilotes a l’esquena de la sempre avançada defensa vallecana. Neymar i Suárez castigaran el Rayo amb la seva profunditat, però pot ser que trobin a faltar els millors passadors. Convindria que Luis Enrique apostés per Sergi Roberto al costat de Busquets i Rakitic al mig del camp. El croat amb prou feines té el do de l’última passada, però sembla millor solució que ajuntar Busquets i Mascherano si vol aconseguir que el seu equip jugui junt i evitar que el Rayo li marqui el ritme. Fa pinta de partit poc acadèmic. N’hi ha prou de ser pràctic.