La Vanguardia (Català-1ª edició)
El rugbi a les mines
Per entendre el rugbi gal·lès cal anar a les valls de Rhonnda i Glamorgan. Cal veure els esquelets de les mines de carbó i els desapareguts Alts Forns (mil gràcies, Margaret Thatcher). Cal passejar pels carrers majors de Merthyr Tydfil o Caerphilly, entre les comunitats més pobres no només de la Gran Bretanya sinó de tot Europa. Cal fer amb un minibús de vint places el recorregut de Newport a Bridgend, entre modestíssimes casetes victorianes de maó vermell i pubs abandonats amb les portes i finestres cobertes amb plaques de metall. Cal anar al decrèpit estadi de Sardis Road (la casa del dolor) a Pontypridd un dia plujós d’hivern, admirar la façana desballestada de la tribuna principal i esquivar un milió de bassals abans de trobar el seient. I després, veure jugar un munt de paios ferms, dels quals la meitat es diuen William, Thomas o Jones. Perquè en aquest país gairebé tot fill de veí es diu William, Thomas o Jones.
En altres estadis i en altres llocs, les estàtu- es són de jugadors llegendaris. Aquí hi ha una escultura de metall d’un carro, sense cap placa que en faci una explicació. Però no cal. És un homenatge a tothom que els seus pares i els seus avis han treballat a les mines, als que hi han perdut la vida o han vist la seva existència cruelment retallada per la fatiga i la malaltia. Gal·les és un país molt pobre, molt sofert i molt dur, i només així pot començar a entendre’s com l’equip de rugbi d’una nació de tres milions d’habitants, amb unes infraestructures molt limitades, va guanyar 28-25 a Twickenham per eliminar la totpoderosa Anglaterra del seu Mundial, i com els últims dotze anys ha conquerit sis vegades el Sis Nacions i ha guanyat tres Grand Slams. Com va ficar la por al cos a Austràlia abans de caure amb dignitat amb mig equip lesionat, i com Sud-àfrica no les té totes avui als quarts de final del Mundial.
Que Gal·les sigui on és és gairebé un miracle en l’era de la professionalització del rugbi, amb clubs modestos que en el millor dels casos poden pagar a les seves estrelles 25.000 euros a l’any, mentre l’all black Dan Carter en percebrà gairebé un milió i mig al Racing Metro francès quan s’acabi el Mundi- al, i els contractes de Leigh Halfpenny i Matt Giteau amb el Toló s’aproximen al milió d’euros. A la veïna Anglaterra, equips com Gloucester, Northampton, Bath i Leicester funcionen com a empreses i viuen a l’ombra de ciutats pròsperes, tenen generosos mecenes i es beneficien dels contractes de televisió de la Premiership anglesa i la Copa d’Europa.
Bona part del mèrit és de Warren Gatland, el neozelandès errant, un dels millors entre-
UNA MANERA DE SER El caràcter dels jugadors gal·lesos es forja als camps plens de bassals d’Ebbw Vale o Bridgend COMPETÈNCIA Els equips francesos i anglesos s’enduen les estrelles pagant sous fins a 50 vegades més alts
nadors de rugbi que hi ha al món, obsessiu amb la planificació i gran motivador. Als vestidors del País de Gal·les, durant el Mundial, hi ha un cartell que diu: “Penseu que no jugueu per a vosaltres mateixos sinó per als vostres companys, per als vostres amics, per a les vostres famílies i per a la vostra nació. Feu-ho per ells”. Però Gatland, des de fa quatre anys el coach gal·lès, no hauria pogut aconseguir res sense el cor dels Scott Williams, Cory Allens i Hallan Amos, els Jamie Roberts i Sam Warburton, els George North i Samson Lee, els Alun Wyn Jones, Dan Biggar i James Hook, sense l’esperit indomable dels jugadors sorgits des de les categories inferiors, dels ospreys de Swansea i els scarlets de Llanelli, dels dragons de Newport i els blues de Cardiff, de Pontypridd i Bridgend, que han crescut jugant al mig del barri i acostumats al dolor. No al dolor dels cops en els placatges i les mossegades a la melé, sinó al dolor de la pobresa de localitats deprimides de les valls mineres, on hi ha poca feina, molt d’alcoholisme i un dels índexs de suïcidis entre adolescents més elevats d’Europa.
Al rugbi a Gal·les s’hi dóna suport en una connexió amb la comunitat, amenaçada tot i això per la professionalització de l’esport, pels enormes salaris que paguen els clubs anglesos i francesos, i per la crisi. Fa 26 anys el Pontypool –un dels llocs més inhòspits que es pot imaginar– va jugar contra els all blacks i es van tancar les escoles perquè els nens poguessin anar al partit. Avui s’esllangueix a la segona divisió, perdent diners anys rere any, i al caire de la ruïna, a la superfície gràcies tan sols als diners d’un empresari local.
La història és la mateixa o força semblant a Tredegar o Ebbw Vale. Fàbriques d’acer que donaven feina a milers de persones han tancat, on hi havia bancs ara hi ha cases d’empenyorament, i on hi havia agències de viatges hi ha locals d’apostes on es passen la vida els Thomas, els Williams i els Jones.