Economia corrupta

El dia després que l’Acadèmia de Ciències Sueca concedís el Nobel d’Economia a Angus Deaton, a la premsa sueca es van publicar dues menes d’articles. En uns s’hi glossaven les aportacions de l’economista escocès a l’estudi de la pobresa i la desigualtat. En els altres, Bo Rothstein, membre destacat de l’esmentada acadèmia i professor de polítiques socials, demanava una moratòria dels premis d’Economia perquè contravenen, al seu entendre, l’esperit del creador, Alfred Nobel.

Quan penso en un membre de l’acadèmia sueca me l’ imagino amb una copa de vi a la mà, de nit, i assegut davant un finestral que dóna a un mar glaçat i un grapat de pensaments funestos al cap... Bo Rothstein no és un personatge de novel·la negra. Però creu que la disciplina, tal com avui s’ensenya a les universitats, amb aquest èmfasi en el “comportament egoista”, facilita que els economistes acabin comportant-se com a corruptes quan exerceixen la professió.

Bo Rothstein no és el primer que critica la inclusió de l’economia als Nobel. Molts pensen que la seva concessió consolida la creença que l’economia és una ciència exacta, com la física o la química. I no una ciència social com ho són l’antropologia o la psicologia. El Nobel d’Economia, de fet, ja va néixer entre sospites. Va arribar més tard que la resta. I no el concedeix l’acadèmia, sinó el banc central suec, l’Sveriges Riksbank. Considerar-la una ciència exacta, afegeixen aquests crítics, indueix a pensar que les polítiques econòmiques són infal·libles, no el resultat d’eleccions polítiques i socials.

Tot i això, la història diu el contrari. Tenir un Nobel d’Economia a la família no és garantia de res. Myron Scholes i Robert Merton van ser premiats el 1997 pels seus treballs sobre derivats financers, que garantien una estratègia segura i lucrativa per a les inversions en borsa. Un any després, el fons en el qual participaven i que van ajudar a crear, el Long-Term Capital Management, va perdre 4.600 milions de dòlars en tres mesos i va haver de ser rescatat per no arrossegar tot el sistema financer americà. En realitat, va ser un primer avís del gran pecat de supèrbia que va portar a la crisi financera del 2007. Models que semblaven infal·libles però que van acabar per generar un excés de confiança i, finalment, l’ensorrament. Confiem cegament en les paraules del banquer central Mario Draghi. Però més màgics semblaven els comentaris d’Alan Greenspan i ja veuen on va quedar tanta arrogància...

El que sosté Rothstein és molt més dur. Pensa que l’elit econòmica i política és propensa a la corrupció. Creu que la crisi financera del 2007 pot explicar-se en termes de corrupció. No parla de Volkswagen perquè no era al guió del seu article. Però, en fi, s’ho poden imaginar.

Només una cosa sembla certa. Per ser una ciència exacta, a l’economia li falta encara una mica de maduresa. I a tots, els que la fan i els que escrivim d’ella, una mica més d’humilitat.

El suec Bo Rothstein pensa que l’economia, tal com s’ensenya, porta a la corrupció