La Vanguardia (Català-1ª edició)
La noia d’Illinois que volia ser física nuclear
A PUNT DE CELEBRAR MIG SEGLE DE VIDA, CINDY CRAWFORD PUBLICA UN LLIBRE AUTOBIOGRÀFIC, ‘BECOMING’, ON LA SUPERMODEL REPASSA LA SEVA TRAJECTÒRIA D’ÈXIT, AMB MÉS DE MIL PORTADES
Ja en les primeres pàgines de Becoming, l’autobiografia de Cindy Crawford, el lector s’adona que l’enveja és un tret universal. Fins i tot en un lloc remot com DeKalb, la població de l’estat d’Illinois on va néixer.
A l’institut de DeKalb no van passar desapercebudes ni l’estatura (1,76) ni les proporcions (8661-89) d’una adolescent anomenada Cynthia Ann Crawford: una estudiant aplicada, de cabellera ondulada, que despertava tantes passions com enveges. Aquest pecat capital va motivar un episodi que Crawford detalla al seu llibre: “Un dia, vaig rebre una trucada d’una botiga de roba local, dient-me que volien contractarme per fer de model”, escriu. La idea, assegura: “Mai no se m’havia passat pel cap”, però l’endemà es va presentar, il·lusionada i de punta en blanc, a l’establiment. Quan va notificar a l’encarregat que venia per a les fotos, aquest es va quedar de pedra. Ningú no l’havia trucat, li van dir. En sortir de la botiga avergonyida, Craw- ford es va trobar dues companyes de classe, pixant-se de riure. “Em vaig sentir com si m’haguessin donat un cop de puny a l’estómac”.
Més de tres dècades després d’aquella broma pesada, Cindy Crawford és sinònim de la supermodel: aquell reduït grup de professionals que als anys 90 no sortien del llit per menys de 10.000 dòlars. La seva carrera inclou més de mil portades, desenes de contractes de publicitat i negocis propis. Segons Forbes, Crawford s’ha convertit en una marca global, que representa “moda, bellesa i benestar”. Amb aquest bagatge ha decidit, a les portes dels cinquanta, explicar la seva vida. Amb l’ajuda de l’escriptora Katherine O’Leary ha publicat Beco
ming (Rizzoli), on “comparteix històries i lliçons apreses, a més de les seves imatges més memorables”. Entre les històries desta- quen els recels, especialment en els seus inicis, que provocava la seva presència física. Com la primera vegada que es va presentar a un càsting a l’estudi d’un fotògraf important i la seva secretària la va despatxar amb un concís: “Tens un gra”. Sense oblidar els innombrables comentaris (també malèvols) que provocava la seva piga sobre el llavi. Un defecte que va deixar de preocupar-li “després d’aparèixer a la portada de
Vogue America, i que és un dels seus trets distintius.
Cindy Crawford va néixer el 20 de febrer del 1966. Era la segona de quatre germans en el que descriu com “una típica família americana de classe treballadora”. La seva mare es va casar als 16 anys i era mestressa de casa. El seu pare, lampista. Cindy es va criar jugant amb els seus nombrosos cosins i celebrant barbacoes al jardí posterior de casa seva. “Una manera fantàstica de créixer”, diu, que es va veure truncada per la mort del seu germà petit, a causa d’una leucèmia. Aquella desgràcia va marcar la família i, malgrat que les tres germanes Crawford van pactar convertir-se en les filles perfectes, per no donar més disgustos als seus pares, aquests es divorciarien quatre anys després.
Va ser una bona estudiant. Somiava ser física nuclear o la primera presidenta dels EUA (“Les dues feines més importants que podria imaginar-me”). Es va treure el batxillerat amb nota i va aconseguir una beca per estudiar enginyeria química a la Universitat Northwestern, a prop de Chi-
cago. Tot i això, l’enginyeria química va durar un semestre: en aquell temps Cindy ja havia debutat com a model i combinar els estudis amb aquella professió, que ja començava a ser lucrativa li va resultar impossible.
Al llibre desmenteix la llegenda del seu descobriment, mentre treballava als camps de blat de moro de DeKalb, amb shorts, biquini i esquitxos de fang. Els seus inicis van consistir en fotos per a revistes i catàlegs locals, alguna desfilada i un concurs de bellesa. La seva primera oportunitat li va arribar amb el fotògraf Viktor Skrebneski, qui li va ensenyar que la professió de model “es basa a saber crear desig: per la jaqueta, la Pepsi o el rellotge que estiguis anunciant”. No tot van ser enveges en aquella època; animada pels seus col·legues de Chicago va decidir anar a Nova York, a provar sort. “Fins i tot em van escollir el nòvio perfecte que tindria allà: Richard Gere o John Kennedy Jr.”, escriu.
Tota una profecia, perquè Crawford es va casar amb Richard Gere poc després. El casament es va celebrar a Las Vegas i potser per això Cindy revela que “mai no vaig sentir que estiguéssim realment casats”; la diferència d’edat va fer estralls en la parella. Es va divorciar de Gere el 1995, any en què Forbes la va escollir la model més ben pagada del món. El seu segon matrimoni, amb l’empresari Rande Gerber, va tenir lloc el 1998. Tenen dos fills, Kaia i Presley (que ha heretat la piga de la seva mare). A ells i a Gerber els dedica el llibre, on també parla dels grans fotògrafs amb els quals ha treballat. Com Irving Penn (“cada dia creava Art, amb majúscules”), Helmut Newton o Herb Ritts, el seu favorit: “Em treia com m’agradaria veure’m cada matí”, diu. Perquè, malgrat la contundent successió d’atractives imatges que mostra al llibre, Crawford assegura que “ara” comença a sentir-se propera a “la dona segura de si mateixa, forta i poderosa que veig en aquestes pàgines”.