La Vanguardia (Català-1ª edició)
“El papa Francesc em va regalar un rosari que entra al quiròfan”
No arriba als 50 quilos. “M’he quedat amb mig estómac”. Però en aquest cos petitó hi cap molt talent i molta tossuderia. Deixant alguns obstacles de banda i més d’un prejudici, Concha Velasco continua sent una institució. Ara, arran de la seva lluita contra un càncer limfàtic, torna a dir allò de “llavis pintats, la piga posada i sabates... de taló!
Va ser chica yé-yé i Santa Teresa, Filumena Marturano i Doña Inés. Va conèixer de prop galants i rufians, va traspassar el cervell dels millors directors i sempre va saber explicar-se de manera intel·ligent i meridiana. Ha tornat a Barcelona amb Olivia y Eugenio, la història d’una mare amb un fill síndrome de Down. “És una loteria genètica, a totes les famílies n’hi ha, a la meva també”.
Volia fer-li una entrevista des de fa trenta anys, quan va fer Teresa de Jesús a televisió. És el millor que he fet a la meva vida! Meravellosa Josefina Molina. No hi haurà cap altra sèrie així. Per començar, TVE tenia un pressupost enorme.
Li han demanat de repetir-la. I no he volgut. Algú es deu haver enfadat però... és irrepetible. Si jo hagués de deixar un llegat als meus fills, perquè n’estiguessin orgullosos, seria la meva Santa Teresa.
No li agraden la segones parts en res, oi? A la vida, tornar al mateix lloc on es va ser feliç és un error.
Ho veu com és mística? Sóc castellana antiga, val·lisoletana, comunera, em preocupa la bona dicció i he llegit molt els místics. M’agrada estudiar.
Diria que hi ha un altre món? Ja m’agradaria. Em consola moltíssim creure en Déu i porto la Mare de Déu del Pilar a la bossa de mà. I ara reso molt al papa Francesc.
Ell intenta obrir portes. Sap què? Em va regalar un rosari que entra al quiròfan amb mi cada cop. L’hi va donar a Paloma Gómez Borrero: “Ah! Concha Velasco, Santa Teresa!”. L’hi he passat a una amiga. Tenir un amic és més difícil que enamorar-se.
Sempre li brillen els ulls. Filla meva, m’encanta que em digui això. Perquè algun director de cinema no va voler que brillessin, deia que centellejaven a la pantalla, que distreien l’espectador.
Entén la tirania de les operacions d’estètica? No. Una vegada em vaig perfilar la barbeta i no torno a entrar a un quiròfan si no és arrossegada...
Va estar a punt de rebutjar
Olivia y Eugenio perquè la protagonista també estava greument malalta. Cert. Vaig plorar molt, però em nego a recrear-me en la queixa. Meryl Streep diu que si interpretes algú que té a veure amb tu, no has de buscar paral·lelismes. Jo he estat Santa Teresa i no sóc santa. O es pensen que després arribo a casa i levito i ve la transverberació?
També va ser Mata Hari I va sortir força bé. La vida cal viure-la, i és fora de l’escenari. La vida és una altra cosa, estimada.
Per què diu que s’ha equivocat tant en l’amor? La vida m’ha anat molt malament, en aquest sentit. Li he dedicat tant de temps, i li dedico, a aquesta passió meva, que em vaig oblidar de la resta.
Addicta a la feina? Bé, si llevar-se a les quatre del matí per repassar un paper és addicció, aleshores sí.
Cortisona per treballar. Sí, la cortisona gairebé m’ha matat a mi, amb les afonies em feia xuts per aquesta mania meva de treballar tant sí com no. I a més... Reconec que sóc una bona actriu, que carai! Això és ser vanitosa?
És estar orgullosa i en pau.
M’ajuda a continuar... Jo m’ho he empassat tot sola. Però cada matí, quan obro els ulls, penso si se n’ha anat algun company.
Ana Diosdado. Va ser un cop enorme. Ens havia unit un nòvio comú, Juan Diego, i vam ser confidents de coses molt personals. Un infart. Després vaig pensar que era el millor; l’Ana no hauria suportat el deteriorament a què estava sotmesa, com jo, tenia leucèmia.
Les pitjors coses li han passat els últims deu anys. He lluitat tant aquests deu anys, contra tot i tothom... i no em refereixo només a la malaltia, tant, que... sap què? sento per mi... una admiració sense límits.
La felicito. Encara que els deutes provoquen insomni. I els continuo pagant. Però, sap què és el que més m’agrada de mi? Que no dono la culpa a ningú. La culpa de tot el que m’ha passat la tinc jo, un és el que escull!
L’amor de la seva vida va arribar abans, amb o després de l’empresari Paco Marsó? I per què haig de dir res que faci mal als meus fills? És que, molt bonic, molt bonic, no va ser res...
Dona! Bé, m’ho he passat molt bé, eh? L’altre dia passejava per davant del palau de Pedralbes i vaig recordar una història amb un senyor, dins d’un sis-cents...
Es va barallar amb la seva última biògrafa. L’últim cop, el negre o la negra que la va escriure, hi va posar coses al·lucinants. Que m’havia fet una fertilització a la Dexeus! Però d’on ha tret aquesta animalada?
La seva mare feia novel·les, ella sí que portava un diari. Intel·ligent, religiosa, escriptora i republicana, perquè es pot ser tot això alhora. Va patir... tinc una foto on estic jo guapíssima i ella amb aquella carona trista. Era tan llesta que no va escriure mai res que ens pogués fer mal. Apuntava: “Estem a 32 graus. La Chiti em visita, aquesta filla treballa massa; a ell li fa mal el genoll”.
Més breu que Pío Baroja. I que Azorín! Em deia: “Chiti, als fills no se’ls demana res, se’ls dóna”. I ara li diré una cosa, encara que ells s’enfadaran: els meus fills ho han venut tot per ajudar-me! Per a què vull més premis?
Només li falta l’Oscar... Aquí no hi arribaré. Però com m’hauria agradat ser Pilar Bardem quan l’hi van donar al seu fill.
El voldria per Berlanga. El meu Déu! Ja ho voldria el Billy Wilder de Trueba. El vaig perseguir tant, em vaig despullar! Perquè jo empaito directors, però no m’hi fico al llit. La seva dona em va dir com conquistar-lo.
Què va ser pitjor: la censura, el veto o despullar-se? Els nus eren molt incòmodes. Els fèiem com un acte de rebel·lia, perquè no hi ha cap nu necessari. I dèiem allò de “con Fraga, hasta la braga”, ens posaven multes.
Qui feia els millors petons era Fernando Fernán Gómez? Sens dubte! Però al cinema només hi ha tres petons: Allò que el vent s’endugué, L’home tranquil i, a La Colmena, Pepe Sacristán i jo.
S’oblida de Burt Lancaster a la platja amb Deborah Kerr. No està malament, però potser ens expliquen el making off i ens defrauda. Quina mania! A mi tant me fa si Bogart era baixet i es posava alces, m’importa que a Casablanca plorava amb un piano!
Cada vegada que parla de política, arma un sagramental. L’última per dir que Podem feia falta. L’endemà em van vetar, em van anul·lar una feina. Això passa, llegiu Javier Marías!
Defraudada pels socialistes? Amiga meva, aquesta és la pregunta que ara no vull contestar. Jo sé a qui votaré. Però no he tingut mai una sensació de falta de llibertat com la que visc ara.
Ni en el franquisme? No, perquè llavors sabies qui era qui. Fèiem teatre compromès, ens declaràvem en vaga, sabíem el que ens podia passar. Ara no només temo els dirigents de partits sinó les seves plataformes.
No va negar mai que anava a treballar a La Granja. Quan m’hi convidaven. El pare era militar, assistent de Franco, i jo al pare l’adorava. Malament si després jo no hagués evolucionat. Però ho vaig fer, i tant si ho vaig fer!
Li sembla injust que diguin que Cine de barrio és ranci? Era la nostra història, gent que va donar feina, que posava diners de la seva butxaca; vinga, home, es fiquen amb Cine de barrio i mato. L’única encantada és la presentadora, però la cadena gens.
El teatre és la prova de foc del veritable actor. Sí, encara que a Espanya s’ha trigat molt a reconeixe-ho. A Anglaterra, ningú que no faci una obra de teatre, almenys cada dos anys, és considerat actor. Jo sóc l’única actriu de la meva generació que no ha estat doblada.