La Vanguardia (Català-1ª edició)
Patir a Mugaritz?
Es pot patir a Mugaritz? Pot algú passar-ho malament en un caserío meravellós on serveixen una cuina que cal assaborir i pensar? Doncs sí. Pot arribar a sentir-se incòmode el comensal que s’enfronta amb recel a aquesta taula nua sobre la qual passaran coses que potser no entendrà. I pateix, així ho reconeixen, l’equip, abocat a explorar llocs, ingredients, idees i nous límits. Ajuda a entendre-ho l’interessant documental que Andoni Luis Aduriz ha fet amb La Fura dels Baus, Campo a través, en el qual es recullen les confessions dels que estan implicats en el projecte del restaurant d’Errenteria. Escoltant-los t’adones que no només pot passar, sinó que passa i ha de passar.
Aduriz vol créixer sobre els seus dubtes i els seus errors i avançar fora de la zona de confort. “Viure incòmodes per haver d’adaptar-nos constantment”. La vida, creu, és superar reptes i conflictes. I també és això fer avantguarda. “No em preneu els meus errors”, demana el xef basc, que entén la creativitat com una crisi constant. Per a ell hi ha dos camins: el difícil, el del camp a través, que requereix sacrifici i milers d’hores de feina, i el que agafen aquells que amb grans antenes parabòliques miren de captar d’aquí i d’allà el millor del que fan d’altres per fer un collage i, segurament, triomfar més que els que opten per arriscar.
El millor de Mugaritz és aquest esforç titànic per oferir una cosa sincera i diferent. Asseure’t a una de les seves taules i buidar la ment per tornar a omplir-la. I descobrir que si l’última vegada vas intuir que la cuina d’Aduriz començava a ser per a tots els públics, t’havies equivocat. Que Mugaritz pot agradar o incomodar, però que darrere de cada gest a la cuina i a la sala, darrere de cada cosa que passa, hi ha una intenció. I un equip que busca l’excel·lència i l’autenticitat i comparteix un gran somni.