La Vanguardia (Català-1ª edició)
Dies molt patriòtics
Escric aquesta crònica abans que Artur Mas declari com a imputat davant el jutge per aquelles urnes de cartó. Però tant se val. Passi el que passi, aquesta setmana el meu favorit ha estat en Pablo, el boc de la Legió que va desfilar dilluns a Madrid. I també el dibuixant mexicà Paco Calderón, del qual em va arribar un cartró en el qual apareix Ada Colau, l’alcaldessa d’uns quants. Però abans d’elogiar el boc Pablo i l’humorista gràfic, permetin-me tenir un record per a una barcelonina anònima, que dilluns passat es disposava a celebrar l’anomenat dia de la Hispanitat i que a punt va estar de patir un petit contratemps.
Dilluns, al passeig de Gràcia, a certa seixantina decidida, que es dirigia molt decidida a la plaça de Catalunya, se li va enredar entre les cames la roig-i-groga que duia i va estar a punt d’acabar a terra de tan llarga com era. Els que fan anar la bandera que anomenen estelada tenen més pràctica en aquest menester patriòtic que els que fan anar la roig-i-groga. Els primers ja són professionals i els segons encara continuen sent aficionats. Com vostès ja saben i pateixen, últimament, en aquest país només alguns continuen practicant la política. Els altres es dediquen a l’agitació i la propaganda. Ja gairebé tot són banderes, minories totalitàries organitzades, obscenitat pretesament intel·lectual, periodistes de La Palma, Twitter i fins i tot biògrafs agraïts. Matiso perquè, així com alguns biògrafs saben, igual que determinats periodistes, quin règim els paga i promociona, d’altres, els biògrafs agraïts, arriben a creure’s que va ser pel seu ta- lent que els van contractar i que per aquest mateix talent han assolit certa popularitat. I, entre aquests biògrafs agraïts, els pitjors són els que aparenten una certa bondat o ingenuïtat. La ingenuïtat aparent és, també de vegades, una forma d’obscenitat. Potser la pitjor. La ingenuïtat aparent que, en algunes ocasions, és pur cinisme, sol ser pròpia d’aquells vells rectors que fa ja molts anys que van perdre la fe, però que han de celebrar la missa diàriament si volen continuar cobrant.
Entre en Pablo, el boc de la Legió, i el comunicat de Podem, jo em quedo amb el boc, que va desfilar dignament davant el rei Felip i les principals autoritats espanyoles. No es pot, doncs, comparar el boc amb aquest demagògic comunicat de Podem en què consideraven més útil la seva presència en la defensa dels drets i la justícia social que en la desfilada militar. A aquestes coses del boc de la Legió i els caces F-18 s’hi va o no s’hi va. I punt. També va ser descriptible el tuit que es va marcar aquell mateix dia Ada Colau per intentar treure’n profit polític: “Vergonya d’Estat que celebra un genocidi i, a sobre, desfilada militar que costa 800.000 euros.”
Entenc que el viatge propagandístic de la Colau, fet amb l’excusa d’aprendre el que fan a Alemanya amb els refugiats sirians, ha passat desapercebut. És a dir, que en ser un fiasco propagandístic calia remeiar-lo abans de dimarts passat, que va ser quan Irene Rigau i Joana Ortega van declarar davant el jutge per les urnes de cartró. El que no entenc és el foc amic d’aquest Twitter, perquè una de les víctimes en va ser l’alcaldessa de Madrid i amiga de la Colau: la senyora Manuela Carmena, que sí que va ser present en allò d’en Pablo, el boc de la Legió.
El tuit aparentment rebel i indígena d’Ada Colau va blasmar, potser sense pretendreho, el comportament de l’alcaldessa de Madrid, que va lluir, elegant i discreta, el seu collaret de perles. La pobra, fins i tot va haver de patir el president de Cantàbria, Miguel Ángel Revilla, aquest home que no para de parlar i regalar anxoves.
I, en fi, així com Lluís Llach diu que s’està divertint molt amb el que està passant, a mi em va fer somriure el cartó o tira còmica del mexicà Paco Calderón, titulat Passeig de Gràcia, que vaig rebre dimarts i que, entre altres coses, diu: “A Catalunya saben que si se separen d’Espanya això implica sortir també de la Unió Europea i que els seus productes serien gravats amb aranzels. En sortirien capitals i empreses. Baixaria la seva qualificació financera i haurien de gastar de la seva butxaca la seva moneda, correus, ambaixades i exèrcit. En resum, es posarien barreres quan ara gaudeixen de no tenir-ne cap. I, així i tot, els catalans continuen amb la mateixa cançó al·legant diferències per independitzar-se. Motiu o raó? Res no ho merita. Supèrbia, tossuderia i tírria. Quina prova més que són espanyolíssims?”. Merita, ja saben, vol dir mereix.