Balleu, balleu, polítics!

EL CANDIDAT SOCIALISTA MIQUEL ICETA HA ESTAT L’ÚLTIM D’UNA LLARGA LLISTA DE DIRIGENTS QUE, EN GENERAL, HAN SABUT TREURE PROFIT DE LA SEVA AFICIÓ A SORTIR A BALLAR EN PÚBLIC Més sols que enganxats, d’un temps ençà, a la política espanyola li ha sortit un grapat d’aprenents de Fred Astaire i Ginger Rogers. La proliferació d’eleccions, una mica o molt deu tenir a veure amb aquest afany desmesurat per les ballarugues de ses senyories. Va obrir foc el candidat del PSC a presidir la Generalitat, Miquel Iceta. En l’inici de campanya electoral, el socialista es va desfermar amb Don’t stop me now de Queen. Ho va cantar i ho va ballar davant l’atònita mirada del seu cap de files, Pedro Sánchez, que, quiet com un estaquirot, no donava crèdit a la desimboltura i als dots dansaires del seu coreligionari. Vist aquest èxit, el ball d’Iceta es va viralitzar en un tres i no res, el polític català va repetir i va repetir fins a convertir la dansa en reclam electoral. Els següents moviments de maluc d’Iceta ja no van agafar Sánchez desprevingut i, si bé amb una mica més de pudor, es va apuntar a la festa.

Alguns dels que inicialment van retreure el ball de Miquel Iceta han acabat apuntant-se a la moda. És el cas del PP, que ha vist com a una de les seves més destacades dirigents, la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, no li queien els anells per marcar-se una coreografia completa en el programa El Hormiguero. La política conservadora no va dubtar a prestar-se a participar en el ball que serveix d’inici del programa, Uptown funk, i que acaba amb un petó a la calba del presentador, Pablo Motos, a un dels ballarins. En aquesta ocasió, va ser Soraya en persona qui li va clavar el petó.

Soraya no és la primera política que es marca la coreografia de

Uptown funk. Amb una mica més de facilitat va fer el mateix la primera dama dels Estats Units, Michelle Obama, que el va ballar al plató del programa de la show

woman nord-americana Ellen DeGeneres. Es veu que la música corre per les venes del matrimoni Obama. El president Barack Obama ja va ballar en aquest mateix programa fa algun temps. Obama no és l’únic president dels Estats Units que s’ha deixat portar per la música, encara que segurament sí que ha estat qui millor s’ha mogut. Ja al seu dia, amb més tenacitat que ritme, Bill Clinton va ballar l’enganxosa Macarena dels natzarens Los del Río. Coetani de Clinton, el primer president de la Federació Russa, Borís Ieltsin, també va protagonitzar moments èpics en la història del ball. Degudament estimulat, el mandatari rus va arribar a superar amb escreix el desenfrenament d’Iceta.

Després hi ha els que, fent-se de pregar, acaben sucumbint als encants de la música o del protocol. En aquesta categoria es troba el príncep Carles d’Anglaterra. No són pocs els viatges en els quals, per cortès o per exigències del guió, l’hereu del tron britànic acaba movent l’esquelet amb més o menys gràcia. Fins i tot se’l va veure imitant el ball de la cua de l’atur de la pel·lícula Full monty.

Una de les últimes dirigents que s’ha deixat seduir per la dansa ha estat la mandatària argentina Cristina Fernández de Kirchner. La política va ballar alegrement fa uns dies en l’acte inaugural de les obres viàries i ferroviàries de la comunitat de Tecnópolis.

Una altra lideressa a qui tampoc li fa vergonya a l’hora de ballar és la madrilenya Esperanza Aguirre. L’expresidenta de la comunitat de Madrid reivindica que, abans que la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, va ser ella la que va ballar, marcantse un xotis, a El Hormiguero. Balls que la veterana política repeteix sense rubor allà on se li dóna l’oportunitat.

Un dels balls polítics que al seu dia van fer més rebombori va ser el del llavors alcalde de Barcelona, Joan Clos. Durant el Fòrum Universal de les Cultures de Barcelona del 2004, prop de 400.000 persones van ballar samba al passeig de Gràcia seguint la rua del músic brasiler Carlinhos Brown. Entre ells, va destacar la presència de l’alcalde Clos que, amb una ajustada samarreta groga, va ballar desfermat, com si no hi hagués un demà.