La Vanguardia (Català-1ª edició)
Les dones com a univers
Ara només fa d’artista i viu mig retirat, però a Lluís Llongueras se’l reconeix com un estilista d’èxit internacional, amb salons arreu del món. Convertirse en el perruquer de Salvador Dalí li va alimentar el temperament creatiu , no obstant això, abans d’aprendre l’ofici –i de sentir inclinació per la fotografia, la pintura i l’escultura–, va desplegar de molt petit l’instint comercial. “Tenia vuit anys i ja guardava parades al mercat de Sant Antoni”, confessa. Amb això va fer els primers calerons. Tot seguit, basant-se en unes felicitacions de Nadal que va veure a la revista Esquire, quan aquí encara no se n’enviaven, en va fabricar ell mateix en petites cartolines i les va vendre a una llibreria del barri.
Després de fer d’aprenent en un forn, que no li va agradar gens pel tracte tosc dels empleats, el pare li va proposar que aprengués l’ofici de perruquer. Llongueras va començar amb catorze anys en un establiment de la Rambla de Catalunya a tocar la Diagonal. “Allà venien clientes tipus Hollywood, en cotxe, em canviava al vestidor amb les noies, tot eren sostens i visos, era el Lluïset en mans de totes i puc dir que em vaig fer perruquer per les dones”, rememora. Això, i l’afició per l’art, el van empènyer a col·leccionar làmines de nus femenins i a mirar-se la dona com un ideal de bellesa a la qual amb la seva feina havia de complaure.
D’Esparreguera, on va néixer el 1936, i on va viure fins als cinc anys i mig, en reté flaixos perfectament marcats: “Recordo la màgia de la cascada d’aigua al jardí, l’escala ampla que pujava de quatre grapes, l’orinal que em vaig posar per barret i em va deixar fet un fàstic, el pare transformant completament la casa quan muntava el pessebre de Nadal, la mare que em va donar el pit fins que gairebé tenia tres anys…”. I la guerra? Aleshores no se’n parlava. El petit Lluís ni se’n va assabentar, “els pares no parlaven mai ni de religió ni de política”. Una altra cosa era La Passió. A Esparreguera tothom hi sortia. “Jo coneixia la qui feia de Mare de Déu, que vivia un carrer més enllà, el Jesucrist, que es deia Frank, i el Judes que era molt simpàtic”, explica Llongueras que quan en veia les imatges a l’escola de monges on anava, ell deia “no, la Mare de Déu no és aquesta, jo sé qui és perquè jo la conec”.
El 1942 la família s’instal·la a Barcelona. En Lluís va anar a l’acadèmia del senyor Pagani, un italià liberal, i després va ingressar com a intern als Salesians d’Horta. Era un jove llançat, tant aviat se n’anava a Montjuïc amb bicicleta com agafava el tren fins a la Molina. Els viatges a París, amb motxilla i fent autoestop li van fer descobrir l’admiració que a fora sentien per Dalí, molt més que a Barcelona. Contactar amb el pintor va ser fàcil. Va trucar el 003 de Telefónica i li van donar el número de Portlligat. Així va poder convidar-lo al happening que va muntar per inaugurar la perruqueria de luxe de l’avinguda Pau Casals. L’amistat va durar fins pocs dies abans de la mort de Dalí en què Llongueras el va visitar a la torre Galatea de Figueres.
El perruquer ha tingut una vida intensa. Durant uns anys tenia dues famílies en paral·lel, amb fills a cada banda. El conflicte va esclatar quan una part va voler disputar-li la titularitat del negoci. Després d’arribar a un acord la pau es va imposar i ara l’home gaudeix dels seus néts, controla la imatge Llongueras dels salons de què disposa i sobretot dedica temps i esforç a la passió artística. La fotografia i la pintura, a poc a poc, han anat donant pas a l’escultura. Ara mateix té una exposició de bronzes en un dels seus establiments, al carrer Enric Granados. Inquiet, intuïtiu i experimentador, l’univers de Llongueras és el de les dones. “Jo no em considero guapo, però tinc una manera de mirar les dones als ulls, amb un somriure, que els agrada, això va néixer en mi i m’ha fet molt feliç”, conclou.