La Vanguardia (Català-1ª edició)
CINEMA EN GUERRA
Eren les acaballes del 1942 i el Hollywood Theatre de Nova York rebia amb fredor l’última estrena de la Warner Bros. Ni tan sols els propis estudis no confiaven en el projecte. “Un tractament mediocre del tema antinazi”, tronaven les primeres crítiques. Ningú no va ser conscient del que s’hi ordia, al cafè d’en Rick.
Sí, Casablanca es va estrenar sense pena ni glòria. La data, 26 de novembre, s’havia escollit a fi de coincidir amb la invasió de les tropes aliades a la costa nord de l’Àfrica i la recent ocupació de la ciutat marroquina que donava nom al film. Però la picada d’ullet patriòtica no va commoure els esmolats ressenyistes, que pel cap alt la van qualificar de “força tolerable”. Una rebuda molt diferent a la que, a començaments del mateix any, havia tingut a Madrid una pel·lícula cridada a passar als annals de la història –o almenys això creia el seu artífex–. Es tractava de Raza, la translació cinematogràfica de la novel·la d’un tal Jaime de Andrade que, com se sabria amb el temps, era el pseudònim utilitzat per Francisco Franco en persona, que tenia les seves amagades vel·leïtats literàries. La première de Raza, la nit de Reis, va resultar un èxit total, quin dubte hi ha. No hi havia la dissensió, ni tan sols artística, en una Espanya amb un govern que encara pensava en la victòria. Com el protagonista del film, José Churruca, reflex de Franco mateix, que nodreix els seus somnis infantils de les històries que el seu pare, capità de navili, li explica sobre l’heroisme dels almogàvers, encapçalats pel “catalán Roger de Lauria” (curiós motiu inspirador, vist avui).
Fora de la ficció, Franco sorprendria mesos més tard en cessar el cunyadíssim Ramón Serrano Súñer del càrrec de ministre d’Afers Exteriors. El mateix Generalísimo que havia exaltat l’ardor guerrer amb la seva ploma, firmava amb la mateixa ploma el decret per desfer-se d’un dels més vehements germanòfils del seu cercle. Era un d’aquests sorprenents moviments tàctics amb què el dictador descol·locava les pròpies camarilles. Encara que sembla que fora del govern es vivia millor: Serrano Súñer seria el més longeu comandament supervivent dels primers anys del franquisme, mort el 2003 amb 101 anys.