La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’emprenedor del Nil amuda goueli
AQUEST IMMIGRANT QUE DESCONEIX QUAN VA NÉIXER VA PODER ARRIBAR A ESPANYA AMB AVIÓ, SENSE SALTAR TANQUES AL MARROC NI JUGAR-SE LA VIDA EN UNA PASTE - RA. VA FUNDAR UN PORTAL DE VIATGES QUE VEN A 25 PAÏSOS DES D’UNES GOLFES A LAVAPIÉS
Va néixer a Núbia, o segons diu el mateix Amuda Goueli en “terra de ningú”, un antic regne independent al sud d’Egipte i al nord del Sudan, al llarg de la vall del Nil, concretament entre la primera i la sisena cascada. No va veure una bombeta elèctrica fins que va tenir els 8 anys i als 9 va deixar el seu poble i es va traslladar amb el seu pare i els seus germans al Caire per iniciar els seus estudis. Anava a l’escola al matí, treballava a la tarda i estudiava a la nit. A més, li tocava rentar la roba i cuinar per a la seva família.
Goueli explica que precisament de la cuina (un dels seus hobbies preferits) va extreure eines que li han servit posteriorment en la gestió del dia a dia de Destinia, l’empresa que va fundar el 2001 amb seu soci Ian Webber, un músic australià que havia tocat a l’orquestra de Sarasate. A tots dos els apassionava viatjar i parlant, parlant van decidir crear una pàgina web per compartir amb els amics tot el que ells sabien. Aquesta pàgina, Interhotel.com, va ser la que més tard es va convertir en el negoci que avui dia és Destinia.
Va arribar a Espanya gràcies a una beca de l’Institut Cervantes per perfeccionar l’espanyol, que ja estudiava al Caire. “Vaig estudiar espanyol perquè era una cosa diferent del que estudiava la resta i perquè era barat. Un curs em costava 5 euros”, diu Amuda Goueli.Després de diversos viatges d’anada i tornada, al final es va quedar per estudiar Màrqueting, just en el moment que començava la “batalla d’internet” i explica que va ser dels primers que es va adonar del potencial de negoci que hi havia a la xarxa de xarxes.
A banda de l’impacte cultural que va suposar passar d’Egipte a Espanya, una de les coses que més el van sorprendre en arribar i que encara el deixen perplex –parafrasejant Miguel de Unamuno quan va escriure que “l’enveja és l’íntima gangrena de l’ànima espanyola”– és el conformisme i la poca estima dels espanyols envers els empresaris d’èxit. “No passa a cap altre país com aquí que tenir èxit en qualsevol àmbit causi rebuig i enveja”, diu Goueli, que recorda que també el va sorprendre que quan va arribar a Espanya “el somni de molts espanyols fos ser funcionari” i es lamenta que les coses ha- gin canviat tan poc en aquest aspecte.
Reivindica la cultura i la figura de l’emprenedor com algú que uneix “coneixements, curiositat, inquietud i risc”. Encara que, segons la seva opinió, la crisi està fent que la gent s’arrisqui més, creu que en general hi ha massa por del fracàs. “Fracassar és necessari, perquè et fa veure les coses d’una altra manera i t’ensenya a treballar de valent sempre”. Sap perfectament del que parla, perquè “en molts projectes que he iniciat, he perdut molts diners”. Entre ells un dels seus primers intents de negoci va ser una empresa dedicada a facilitar que la gent pogués compartir el cotxe, el que avui és Bla Bla Car.
És un immigrant que no va haver de jugar-se la vida per arribar a Europa i a qui, sens dubte, les coses li han anat bé, però com que ningú millor que ell sap el que li ha costat, no està disposat a tolerar actituds com les que el van portar a replicar a la presentadora de televisió Mariló Montero quan aquesta va dir que “als negrets calia ensenyar-los a llaurar la terra en lloc de donar-los diners”. Diu que quan va sentir la presentadora dir això en un programa de Telecinco, es va sentir “amb l’obligació moral de respondre, perquè encara que calgui respectar l’opinió de tothom, cal defensar-se contra la ignorància i contra el que es comença a dir gairebé com una broma o amb condescendència i acaba convertit en opinions i comportaments racistes, que cal tallar de soca-rel”. Sempre ha estat una persona políticament compromesa. Un dels motius pels quals se’n va anar d’Egipte va ser perquè, durant la seva etapa universitària, es va significar en la lluita contra el règim de Mubarak, per la qual cosa va arribar a passar tres mesos a la presó. “És veritat que quan vaig arribar a Espanya em vaig desconnectar una mica del que passava a Egipte, però quan es va produir la revolució de la plaça Tahrir, m’hi vaig implicar de nou. Vaig veure esperança en la gent, però també que no tenien mitjans”. Aleshores va decidir tornar a Egipte i quedar-s’hi durant les protestes, per assessorar i ajudar financerament els opositors a Mubarak i, en especial, el grup de joves que van animar, des d’una pàgina de Facebook, la gent a sortir al carrer el 25 de gener del 2011.
No diu mai la seva edat. No és per coqueteria, però sí per vergonya. “No tinc ni idea de l’any, ni del mes, ni del dia que vaig néixer. Quan vam arribar al Caire, el meu pare es va inventar la data de la meva partida de naixement i quan em pregunten quin any vaig néixer, si dic aquesta data em cau la cara de vergonya perquè sé que estic mentint”, diu Goueli entre rialles.