La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’autora del titular: “The war’s begun”
LA PERIODISTA QUE VA DONAR L’EXCLUSIVA DE L’ESCLAT DE LA II GUERRA MUNDIAL COMPLEIX 104 ANYS HAVENT INFORMAT DELS CONFLICTES BÈL·LICS MÉS RELLEVANTS DE L’ÚLTIM SEGLE
“Mil tancs s’han congregat a la frontera amb Polònia, hi ha deu divisions preparades per al gran cop”. L’1 de setembre del 1939, el titular que va canviar el transcurs de la història va sortir a llum al diari anglès The Daily Telegraph. Les tropes nazis s’acumulaven a la frontera polonesa per envair Varsòvia. Però allà només hi havia una persona per explicar-ho: Clare Hollingworth. La fita del periodisme que dissabte passat va complir 104 anys, va agafar llavors el cotxe d’un cònsol britànic a Katowice i, en descobrir l’emboscada, va trucar al seu amic Robin Hankey, segon secretari de l’ambaixada britànica a Varsòvia, i li va dir: “The war’s begun! (La guerra ha començat!)”. Dos dies després, la primícia d’una periodista que no feia més d’una setmana que treballava, va desencadenar l’esclat de la Segona Guerra Mundial; el Regne Unit va declarar la guerra a l’Alemanya nazi.
El dia del seu aniversari, que va celebrar a Hong Kong, el Club de Corresponsals Estrangers va recordar la seva valerosa gesta com a corresponsal internacional i com a personatge il·lustre. I és que Hollingworth ha estat en primera línia de foc en els esdeveniments més transcendents de la història. Fins i tot abans de la seva primera feina com a periodista, va ajudar a rescatar 3.000 fugitius del foc alemany disfressant-los de vilatans a la ciutat de Katowice. La gesta li va valer a la jove de Leicester el sobrenom de Pimpinella Escarlata a la premsa britànica. Més tard, van ser els seus scoops o exclusives, la seva passió pels conflictes bèl·lics, els que van fer de Clare Hollingworth una valenta que s’endinsava a les zones perilloses que d’altres no volien trepitjar. El coratge i els coneixements de la guerra que la periodista va demostrar al llarg de la seva carrera es deuen a les lliçons de vida que el seu pare li va relatar durant la I Guerra Mundial. El 2009 Hollingworth va explicar a The Guardian com el pare li explicava “qui atacava què i per què, els errors i les raons de la guerra –una guerra que, de fet, va ser i ha estat sempre, una extensió de les polítiques i del resultat fallit per part dels estats de mantenir la pau”.
Els periodistes que van tenir l’honor de treballar amb Hollingworth durant els seus anys de glòria la defineixen com una dona “casada amb la seva feina” o “una ídol per a les reporteres”. Tot i això, per a ella el gènere no ha estat mai una barrera. Hollingworth no va tenir fills, la seva carrera sempre era el primer. Això li va valer el divorci del primer marit, Vandaleur Robinson, un important membre de la llavors Societat de Nacions –on Hollingworth també va treballar–, perquè, com ella va indicar poc després de perdre la vista el 1995: “Quan estic en una història, estic en una història. Al diable amb el meu marit, la meva família o qui sigui. No descansaré fins que arribi al fons de l’afer”.
Un company de corresponsalies de Clare Hollingworth, Alan Watson, va explicar a Buzznews: “Quan ella va començar en aquest món, no hi havia gairebé reporteres i a ningú li semblava estrany”. Hollingworth va ser una de les pioneres al món del reporterisme, i lluny de competir amb les altres professionals del gremi, el seu gran sentit de la notícia l’avisava que era millor cooperar. Per això va construir una xarxa de dones periodistes entre el Caire i el nord de l’Àfrica, on es trobaven noms il·lustres com Eve Curie, filla de Marie Curie, o Martha Gellhorn, dona de Hemingway. L’anglesa sabia que treballava en una professió dominada per homes. Tot i així, tenia les millors fonts: de generals a primers ministres. Això li va donar el privilegi de ser testimoni ocular durant les guerres indo-pakistaneses i d’haver estat la primera persona acreditada per entrar a Pequín després de la revolució cultural. El seu protagonisme en la indústria de la informació va pujar com l’escuma durant la revolució algeriana (1954-1962), on Hollingworth va participar en el rescat del periodista John Wallis, segrestat per rebels algerians. Llavors, va sumar a la seva llista el sobrenom de Joana d’Arc. Hollingworth va guiar la resta de la premsa al lloc on tenien captiu a Wallis dient: “Anem companys, ells no dispararan a tots els periodistes del món”. A més, la corresponsal va ser una supervivent de l’atemptat sionista a l’Hotel King David a Jerusalem que va matar 91 persones. Allà es trobava amb el seu segon marit, el periodista del Times Geoffrey Hoare, que va morir anys després d’un atac al cor.
La dona que “prefereix ser en un avió que llança bombes que en un sofà veient un partit de futbol” es va retirar de la premsa oficialment el 1981, encara que va continuar treballant com a corresponsal a Hong Kong més d’una dècada. Ara, amb 104 anys, diu que de vegades dorm a terra per assegurar-se que no s’ha tornat tova. El seu equipatge d’aventures sempre va ser una màquina d’escriure, un raspall de dents i un revòlver per defensar-se de nazis, espies soviètics o segrestadors algerians. Ara els familiars i coneguts de Hollingworth fan una campanya per recordar-la: #celebrateClare. Perquè el nom d’una dona centenària que encara guarda el seu passaport i les sabates a prop del llit per si hi ha cap guerra per cobrir no ha de caure en l’oblit.