La Vanguardia (Català-1ª edició)
Diana de Vreeland, divina i excèntrica
Va ser autora de la mítica columna ‘Why don’t you...?’ (Per què no...?) de ‘Harper’s Bazaar’
Mai he estat en una oficina ni m’he vestit abans del migdia”, va respondre Diana Vreeland a la directora de Harper’s Bazaar, Carmel Show, quan la va entrevistar per telèfon per fitxar-la com a editora de moda. Era el 1936, i Diana, nascuda a París, havia viscut a Londres i passejat en góndola per Venècia amb el seu estimat marit Reed –que, com aquests dies recorda l’enorme Carme Elias al Teatre Espanyol, es planxava fins i tot els cordons de les sabates–. La seva vida havia estat digna d’una novel·la de Francis Scott Fitzerald: diners i alegria. Llavors, les novaiorqueses anquejaven en els clubs nocturns amb boquetes de pinyó i vertiginosos escots a l’esquena, inspirades per aquell jove Balenciaga que triomfava a París nodrint-se dels colors de Zurbarán. Snow s’havia quedat admirada la nit anterior davant aquella noia de 30 anys vestida de Chanel blanc i amb roses als cabells; en acomiadar-se li va insistir: “Truqui’m demà sens falta”. Diana Vreeland, sempre disposada a engrandir les coses boniques i a exaltar les noves, es va trobar amb una oferta insòlita per a algú que no havia treballat de debò ni un sol minut de la seva vida. L’argument de Snow la va convèncer: “Però sembla que saps molt de roba...”. Va passar 26 anys pontificant des de les pàgines de Harper’s, on faria mítica columna mensual Why
don’t you...? (Per què no...?), a mig camí entre l’oracle i la càtedra. Alguns dels seus “reptes” més provocadors deien així: “Per què no... rentes els cabells rossos dels teus fills amb xampany per aclarir-los, com fan a França? ”, o “Per què no... pintes un mapamundi a les parets de les habitacions dels teus fills perquè no creixin amb un punt de vista provincià?”. I una al- tra dècada a Vogue, inventant els seixanta, amb Twiggy, Mick Jagger o Anjelica Huston encarnant el seu personal al·legat per la bellesa de tot allò diferent. També va enaltir l’ús dels texans (no hi ha hagut un invent més bo després de la góndola”.
Si el mite de la directora de revista de moda –femenina, com en diuen avui per convertir-les en propostes globals– continua este- nent les seves plomes de colors, el seu maleïdisme i les seves fílies i fòbies, si Anna Wintour o Glenda Bailey tenen aquest aura és gràcies a Diana Vreeland. La seva mare li recordava diàriament: “És una pena que tinguis una germana tan guapa i que tu siguis, en canvi, tan extremadament lletja”, però ella va ser capaç de convertir el seu nas i el seu front sobredimensionats en un signe d’estil que decorava amb les joies lacades de Tiffany’s. Amb la seva personalitat despòtica i subjugadora i amb tant d’ull com gust per l’excés, va definir l’estil com l’única contrasenya en un món estandarditzat i groller: “T’ajuda a baixar les escales”.
Dijous passat es va estrenar a Madrid Al galope –ja representat a Barcelona–, un monòleg tan brillant i corrosiu com el seu protago- nista. En un saló de vellut vermell, a Vreeland li encarreguen grans exposicions al Metropolitan, però ella, addicta al cuixé i al glamur, continua entossudida a crear una nova revista. El seu nom també ha ressuscitat, trenta anys després de morta!, en forma de vuit misterioses fragàncies de la mà del seu nét Alexander. “Un sol pot pensar en set o vuit dones realment originals. Als Estats Units n’hem tingut molt poques. Emily Dickinson en va ser una. Però Mrs. Vreeland és una dona extraordinàriament original. Ha contribuït més que ningú al gust de les dones americanes en la forma com vesteixen, es mouen i pensen. És un geni. Però la classe de geni que molt poca gent reconeixerà”. Truman Capote també es podia equivocar.
La mare li recordava cada dia la seva bellesa inexistent; així i tot, el seu estil la va convertir en icona