La Vanguardia (Català-1ª edició)
Mart, l’altre desert
L’aventura és el gènere major de la narrativa. Potser l’acadèmia arrufi el nas, però ni la tragèdia, ni la comèdia, molt menys la sàtira, la farsa o la novel·la moderna no tenen aquest honor i aquesta potència, fàcil de calibrar als ulls d’un públic virginal. Ridley Scott i la NASA ens han donat dos motius marcians per assaborir la vigència immarcescible de l’aventura, que no és representació del món ni introspecció, és narració en sentit pur. I si explicar és narrar, narració és conte, un sil·logisme que va fixar Fernando Savater en la seva recopilació d’assajos aventurers Misterio, emoción y riesgo (Ariel). El descobriment de cursos d’aigua a Mart és una invitació a somiar tot el plausible, de sospitosa coincidència amb l’estrena de l’últim que Hollywood i l’agència espacial dels Estats Units han parit conjuntament: Marte ( The Martian), protagonitzada per Matt Damon, aventura versemblant d’un astronauta, nàufrag accidental a Mart.
Deia Walter Benjamín en el seu famós assaig El narrador (1936), del qual bevia Savater, que “el que distingeix la novel·la de la narració (i de l’èpica en el seu sentit més estricte), és la seva dependència essencial del llibre. (...) En no provenir de la tradició oral ni integrar-s’hi, la novel·la s’enfronta a totes les altres formes de creació en prosa com la faula, la llegenda o el conte. Però sobretot, s’enfronta a l’acte de narrar”. Explicar l’ocorregut no descarta l’inventat, més aviat al contrari, per això l’èpica és també una manera voluntarista de rendir l’impensable, de trepitjar l’ignot i conquerir-lo. Com farà aquest modern Robinson Crusoe a Mart, fill natural d’aquell altre de Daniel Defoe que ja havia estat al planeta vermell, per cert, en Robinson Crusoe de Marte (1964), de Byron Haskin, cineasta d’irregular fortuna, la que va de La guerra de los mundos (1953) a Cuando ruge la marabunta (1954).
L’èpica és abans que res una forma de saviesa, subratlla Benjamin: narrar descansa en l’experiència i condueix el consell. A l’exemplaritat. Per això el final de la pel·lícula de Scott és una aula: l’experiència s’hi presenta ja convertida en saviesa: conte i consell. “El consell és saviesa entreteixida en els materials de la vida viscuda”, deia Benjamin, i, es podria afegir, també de la vida inventada. El filòsof berlinès temia que l’art de narrar s’hagués convertit en fórmula declinant davant l’empenta de la novel·la i dels seus recursos psicologistes, i va morir (a Portbou, per cert) tot just quatre anys després de firmar el seu rellevant assaig, ignorant de la rellevància hegemònica que el conte i l’èpica conservarien gairebé un segle després, en formats narratius populars com el cinema o, més recentment, el videojoc, allunyats del llibre novel·lesc i el seus romanços burgeses. A la cèlebre revista literària bostoniana The Atlantic, David Sims es preguntava aquesta setmana per la relació de Marte ( The Martian) amb el western, pregunta què podria portar-nos a la rellevància semàntica del paisatge buit en el cinema dels Estats Units. Jordi Balló, a Imatges del silenci (Empuries) subratllava que l’horitzó –de forma molt expressiva, el del desert, territori del western– s’assimilava a la conquesta i l’aventura en el cinema dels Es- tats Units, com en l’europeu es relacionava amb la malenconia i en l’asiàtic amb la mort. No ho va dir Benjamin, però ho hauria pogut fer: l’aventura exigeix l’absència de Leviatan, l’absència de l’Estat i de la llei. L’aventura es presenta als afores de la civilització. Per això els territoris ignots i oberts són fecunds a l’èpica: l’oceà, la jungla, els cims alts, el desert o, per descomptat, l’espai exterior. L’aventura habita allà on no arriba el Land Rover de la Guàrdia Civil, per expressar-ho de manera prosaica i ibèrica. I entre aquestes pàtries de la narració, Mart gaudeix d’un paper destacat des que la terra va ser circumnavegada i la Lluna trepitjada. D’aquí que a Desafiament total (1990), de Paul Verhoeven, a l’avorrit Douglas Quaid (Arnold Schwarzenegger) no se li ocorregués millor evasió que contractar a Memory Call una aventura marciana, sent el planeta vermell un correlat perfecte del salvatge Oest: un cacic miner governa una colònia d’infeliços en espera d’un genet pàl·lid. No queda clar si aquest Mart era una il·lusió com a Capricorn U (1977), de Peter Hyams, transsumpte de la conspiració creixent llavors sobre l’allunatge. També és aspiració i aventura en la molt vituperada Misión a Marte (2000), de Brian de Palma, on l’infeliç Luke Graham (Don Cheadle) sobreviu gràcies a un petit hivernacle com fa Mark Watney (Matt Damon) en la nova cinta de Scott. L’esfèrica deserta marciana oculta al film de De Palma les respostes que Kubrick buscava a Júpiter ( 2001: Una odissea de l’espai), Spielberg a la Torre del Diable (Encontres a la tercera fase), i James Cameron en el fons d’un avenc oceànic ( Abyss).
Esclar, no sempre l’aventura culmina en una veritat última. Sovint, d’acord amb l’arquetip homèric, la veritable conquesta és tornar a casa, sent ja un altre. En aquesta situació es troba el pobre Watney, com abans que a
El film ‘Marte’ (‘The Martian’) i el descobriment de cursos d’aigua posen de moda el planeta vermell, que oficia com a territori narratiu per a l’aventura
genuïna L’aventura habita allà on no arriba el Land Rover de la Guàrdia Civil Paul Verhoeven va veure en el planeta vermell un correlat del salvatge Oest Sovint la veritable conquesta és tornar a casa, sent ja un altre
Mart és avui la següent frontera, l’immediat, la pròxima conquesta El desert, territori del western, és un espai amb regles que ens són familiars El descobriment de cursos d’aigua a Mart és una invitació a somiar el plausible
ell li va passar a Gallagher (Val Kilmer) i la seva tripulació a Planeta rojo (2000), d’Antony Hoffman: viatjaven a Mart per comprovar el progrés de les algues llançades anys abans per oxigenar l’atmosfera marciana, com part de la terraformació del planeta que havia d’alleujar la superpoblació de la Terra. Una cosa menys innocent que algues van trobar-hi, com el personal de la base Tántalo en la recent Los últimos días de Marte (2013), de Ruairí Robinson, entossudit a trobar bacteris marcians i que acaba trobant un perillós agent paràsit.
De tot el dit, l’específica fascinació marciana està vinculada a una doble condició. En primer lloc, el paisatge, bonic i assequible, que habita en l’imaginari de l’aventura contemporània, del western a Lawrence d’Aràbia (1962), de David Lean, del seu bastard remake espacial, Dune (1984), de David Lynch, a les arenes de Tattoine que van veure néixer Luke Skywalker, passant pel que assisteix a la redempció d’Imperator Furiosa (Charlize Theron), a Mad Max:
Fúria en la carretera (2015): el desert és un espai aventurer les regles del qual ens són familiars. En segon lloc, la seva plausibilitat: Mart és avui la següent frontera, l’immediat, l’esdevenidor, la conquesta de la qual ja només ens separen les estretors del pressupost federal dels Estats Units. Som allà, a la sala de cinema, amb els ulls molt oberts perquè gairebé podem tocar-lo.